El Valor de la diversitat, l'alteritat i la cohesió social

Bones amics i amigues!

Després d'una setmaneta intensa, com no, retornem a escriure un post en aquest bloc sobre l'educació. També us vull dir que, el projecte del llibre on es reculliran aquests posts però àmpliament explicats i altres articles no publicats, va per bon camí i espero que ara amb el temps que m'oferirà l'estiu us pugui explicar quelcom més sobre aquest projecte!

Bé, avui parlarem sobre el "VALOR DE LA DIVERSITAT, L'ALTERITAT I LA COHESIÓ SOCIAL" en l'àmbit educatiu, però matitzant alguns aspectes.

"On hi ha educació no hi ha distinció de classes" (Confuci)

Parlant dels termes diversitat i alteritat, la gent pot pensar que estem parlant de les mateixes coses; cal dir que encara que semblin termes sinònims, hi ha una gran diferència. La realitat és que tots som "diversos" però no tots som capaços de posicionar-nos "respecte a l'altre".
Així doncs, com hem vist la diversitat és el significat propi de la paraula, tots som diferents, metre que l'alteritat és la capacitat per posar-nos en la pell dels altres.

Permeteu-me que faci una reflexió pel que fa a l'alteritat. En les nostres escoles, hi ha molta diversitat, sobretot amb el "boom" migratori dels últims anys, però hem arribat a l'alteritat per a fomentar la cohesió social dins dels nostres centres educatius? Complicada resposta.

Com a mestre, als centres educatius podem veure que els professionals atenen aquesta diversitat, ja sigui cultural o per necessitats específiques de suport educatiu. Dins de l'aula, tots som iguals, malgrat tots som diversos estem fomentant aquesta alteritat. Ja ho fem quan passa alguna cosa dient als nostres alumnes: "T'agradaria que t'ho fessin a tu això?" però a l'entorn, en la nostra quotidianitat, continuem parlant de diversitat i actuant des d'aquí més que des de l'alteritat.

Si tot això succeeix, s'estaran produint processos d'exclusió social i no pas de cohesió social.


Les famílies, altre cop, tenen un paper fonamental. Tant els d'aquí, com els d'allà. No potser que un nen no vingui a l'escola perquè "se'n va a esquiar el cap de setmana i ja marxa divendres", com no venir perquè "farem la festa del corder". L'escola és una institució diversa que ha de cohesionar-se i partint de l'alteritat ha de fomentar plantejaments des d'una perspectiva global i àmplia.

No em d'entrar en posicionaments individualistes, hem de pensar que l'escola és la principal eina de la cohesió social d'una societat. Per tant, tothom, repeteixo, tothom ha d'aplicar-se la paraula alteritat i pensar més en els altres.

Jo si vaig a qualsevol indret, he de continuar sent com sóc (divers) però he de procurar "respectar i adaptar-me" aquell tipus de societat (alteritat). No he de fugir dels meus principis, al contrari, són un tret característic de la meva personalitat, cultura i ser; però he d'estar predisposat a submergir-me i enriquir-me amb l'alteritat que em proporciona aquesta societat o cultura nova en la qual estic immers.

Segons Pérez Gómez (1998) L'escola ha sigut i és una institució social. Però ha sigut la "societat" més que "en la societat". Tant és així que els fets, ideologies, situació contextual de cada societat determinen i configuren l'escola en particular i el sistema educatiu en general".

Per tant, tots, sense excepcions hem d'aportar el nostre granet de sorra per amb aquests valors tenir una societat molt més COHESIONADA, i l'escola té un paper clau en aquesta fita.

Fins aviat,

Dani
El valor de la diversitat, l'alteritat i la cohesió social por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor a l'obediència a l'autoritat del mestre

Bones amics i amigues!

Avui parlarem del valor a l'obediència a l'autoritat del mestre.

Aparentment no hauria de ser extrany veure a la figura del mestre dins del sistema i comunitat educativa com una persona amb certa autoritat.

Com a autoritat, no tracto de parlar com si els docents fòssim uns dictadors, sinó més haviat parlo de l'autoritat com a eina fonamental del respecte vers una persona que té i que ens vol transmetre una sèrie de continguts i competències i ens vol formar com a persones dins de la nostra societat. L'obediència és un concepte relacionat amb la influència, per la qual hi ha persones que sovint fan accions en contra de les seves creences o voluntats.

En l'escola, sempre hi ha alumnes que no volen treballar, però si són obedients, respecten aquesta autoritat del mestre i fan el que se'ls hi demana. Evidentment que, en quant es perd aquesta obediència a una autoritat, realitzar qualsevol cosa suposa un repte pel docent d'abast il·limitat. Quantes vegades ens hem trobat a alumnes que no volien obeir? Com s'ha de reaccionar?

A l'escola hem passat d'un extrem a un altre: de l'extrem del "pànic al regle" a l'extrem de "riure-se'n del regle". Aparentment no hauria de ser extrany que en un sistema educatiu i social jeràrquic algú complís les ordres que li són donades per una autoritat. Però, en l'escola això es pot tòrcer quan entren la figura dels pares/mares superprotectors.
Quan es castiga a un alumne per algun fet, torno a remarcar que els mestres no som autoritats dictatorials i els càstigs no són "fuetejades" ni "extorsions", és pel seu bé.
Si tens un alumne que continuament molesta a la classe i que no creu, què has de fer? Deixar-lo que campi lliurement? S'ha d'actuar i, moltes vegades, hi ha decisions que no són populars però que serveixen per posar les coses al seu lloc. El mestre és mestre i l'alumne és alumne. I pot haver molta dinàmica i col·laboració, però que ningú s'equivoqui: el mestre és el que mana i té l'última paraula.

Fa uns dies i com a una mesura més en l'àmbit de les retallades educatives que, de nou ens afecten a tots els membres de la comunitat educativa, no només als mestres, el Ministre Wert promovia una sèrie de retallades, com si aquí a Catalunya ja no n'haguéssim fetes proutes.
La gent que no es mou en una classe de qualsevol llar d'infants, escola o institut pensarà que tenir 30/33 alumnes en una aula tampoc pressuposa un esforç, doncs la típica resposta que et pots trobar és que "abans se'n tenien fins a 40!".
Per mi tampoc! Jo crec que si els alumnes fossin obedients i respectessin a l'autoritat en podria tenir fins a 50!!
Ara bé, jo els invito a entrar a una aula amb 30 alumnes que no et fan cas i, ja no en parlem de les necessitats educatives especials, els famosos plans individualitzats. Es pot fer? Evidentment que sí, però amics i amigues tornarem a l'època del famós "pànic al regle" doncs tenint aquesta poca obediència a l'autoritat del mestre amb una aula de 30 alumnes serà com està en una gàbia plena de feres. Salvis qui pugui!

Per tant, quan un mestre vol que un alumne faci una cosa, és pel seu bé. No cal que després vingui el pare/mare que tampoc té aquesta obediència al mestre demanant explicacions i desautoritzant aquesta autoritat. Sinó reflexionem com és que abans si un mestre et pegava que ens passava a casa?

La resposta ja la sabem.

Stanley Milgram demostrà que les persones amb personalitat autoritària no eren pas anormals, que no tenien cap desviació de personalitat ni res de semblant, que eren persones, que són persones, com tots nosaltres.
Sempre hi pot haver mestres millors i mestres pitjors, igual que en altres professions, però s'ha de saber respectar aquest valor tant oblidat avui en dia en les nostres escoles.

Fins aviat,

Dani
El valor a l'obediència de l'autoritat del mestre de El valor a l'obediència de l'autoritat del mestre està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a eduvalors.blogspot.com.es
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de pertànyer a un grup social

Bones amics i amigues!

Després d'una setmaneta intensa, retornem a la feina amb aquesta nova blocada.

Que vivim en una societat individualista és un tòpic, com tants d'altres. L'egoisme ens ha invaït i ens preocupem més pel nostre benefici que pel benestar dels altres. Això no hauria d'esser així, sinó que en comptes de societat individualista, hauríem de parlar de societat formada per individus. M'agradaria primer explicar el què és un grup social, així sabrem i notarem la importància que pot arribar a tenir en les nostres escoles. El valor de pertànyer a un grup social, qualsevol que sigui és vital per als nostres nens/es, doncs l'individualisme que ens porta la societat actual i també es palpa en l'àmbit escolar. Semblem autèntics gats MEUlant, "lo meu és meu i lo teu és meu també"...A l'escola ho veiem des de ben petits, compartir uns colors costa i molt, i sempre hi ha més d'un que se'ls apropia.

Així doncs, direm que un grup social és un conjunt de persones que mantenen una relació de tipus social. En l'escola, ja montem els grups socials per edats (primer curs, cinquè curs, etc.), tenen una característica en comú: gairebé tots/es han nascut en el mateix any, una altra característica és que, en teoria, tenen el mateix nivell escolar a nivell de continguts i competencial. Gairebé, ho dic perquè no és totalment verídic sabem del cert que no és així.

Retornem a la definició d'abans, dins d'aquesta relació cada membre del grup adopta uns rols (per exemple el líder) i els grups s'imposen unes normes internes (també poden tenir unes externes, com les que marca una escola). Tots aquests trets defineixen a aquest grup amb una identital social diferent a altres grups socials.

Aquesta relació social té punts d'unió i de desunió, coses en les que puguem estar a favor o en contra, subjectes els quals el grup accepta o refusa per una acció o unes conseqüències. Per exemple, si tenim un grup totalment unit i "amb bon rotllo" entre els membres d'aquest, si introduïm un subjecte que començar a ficar mala maror, inmediatament el grup el refusarà per la seva conducta o les seves accions, i aquest si vol l'acceptació del grup, haurà d'intentar modificar aquestes conductes per aconseguir l'autoestima dels seus companys.

Charles Horton Coley (que ja l'he esmentat en anteriors articles), va dividir els grups socials en primaris i secundaris.

Els primaris són aquells on la implicació personal és màxima i sol tenir més durada, és a dir, la família; mentre que la resta de grups són els secundaris: amics, grup classe, etc.
Això, actualment està canviant bastant i cada cop més, podem veure i en les nostres escoles que els segundaris agafen el protagonisme dels primaris. Prefereixo imitar conductes o accions del company de classe que té més èxit, que els dels meus pares i si el líder em diu això ho faig tranquilament però a casa ja és una altra història! Quantes vegades hem pogut escoltar la típica excusa (que moltes vegades és veritat) quan demanes explicacions a un alumne d'una actitud o conducta no gaire bona, per exemple, prendre-li el llapis al company, i et diu: "És que m'ho ha dit el Pepito...", és clar, el Pepito és el líder i no li cau bé l'altre i t'ha enviat a tu a fer-li la feina bruta...i tu per aconseguir l'afinitat del Pepito ho fas i t'engantxen.

Aquest és un aspecte clau no només en les escoles, sinó en la nostra societat, el valor de pertànyer a un grup social i LA FAMILIA, hauria d'ésser com no la clau, per recuperar aquest grup social primari al qual els nostres infants han de tenir un mirall i poder esdevenir millors persones, que és en definitiva el que tots volem per tenir una millor societat!

Per finalitzar tots els grups tenen un punt de formació, de màxima únió, conflictes i una dissolució. Fins aviat,

Dani


El valor de pertànyer a un grup social por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la igualtat, el tracte per igual

Bones de nou amics i amigues!

Bé, aquesta setmana crec que només introduiré aquesta nova blocada, doncs dimecres, dijous i divendres estic de colònies amb els meus alumnes (crec que el tema de les colònies l'abordaré en altra ocasió, doncs és un tema que s'hauria de tocar en l'escola, ja que en la meva humil opinió crec que s'haurien de replantejar i molt si fer-les a l'escola o fer-les fora de l'escola, però ja en parlarem...). El dissabte estic de Congrés i el diumenge tinc partit de futbol, la meva altra passió. Per tant, setmana "completa", conjuntament el divendres 11 és el meu cumpleanys i intentaré celebrar-ho en quant la meva agenda em deixi, doncs 30 anyets no es compleixen cada dia!

Avui us parlaré sobre el VALOR DE LA IGUALTAT a l'escola.

La convivència escolar s'ha d'edificar sobre una base de solidaritat i, aquesta última ha de sostenir-se sobre el valor de la igualtat. Ha l'escola sempre ha de prevaler que, fins que no es demostri el contrari, tots els alumnes són iguals davant dels mestres. Dic fins que no es demostri el contrari, doncs sempre hi ha excepcions: aquells alumnes que pel seu tarannà particular has de tenir més mà dreta que esquerra, per exemple i si saps que t'enfrontes directament amb ells/es et pot sortir el tret per la culata parlant clarament.
Malgrat aquestes "excepcions" que hi són i cada cop més, tots els alumnes són iguals i se'ls ha de tractar de forma igual.

Aquesta igualtat no hauria de tenir en compte diferències, però no pot permetre jerarquies, que és al que vull arribar sempre exceptuant la figura docent, és clar.

Igualtat vol dir que tots som capaços de conviure, ningú està per sobre de l'altra persona. Això en l'escola sempre costa, sempre hi ha alumnes que es dediquen a fer-li la vida impossible als altres. El valor està en saber compartir, ser solidari i treballar conjuntament (això tampoc estaria malament apuntar-s'ho per al conjunt de la societat, aquí ho deixo!). Aquests tres factors costen i molt, perquè que algú deixi un miserable llapis a un altre, moltes vegades pot arribar a ser impossible.

A l'escola, ningú sobra, tothom té la seva raó de ser i tothom hauria de tenir el seu futur lloc al món.
Moltes vegades, i anem a la crítica, a l'escola es deixa en banda a aquell alumne/a amb uns resultats acadèmics diguem-ne "complicats". Potser no ens hem parat a pensar que aquell alumne/a que és bastant fluix en matemàtiques o llengües, té un alt grau de competència artística i visual. O bé, és un portent de la naturalesa i els esports( i com a mestre d'Educació Física ho he vist,tot i que ja faig més de tutor que altra cosa...) són el seu medi i si desenvolupa a la perfecció.

Per tant, tothom té la seva dignitat i utilitat en aquesta societat. L'escola i les institucions educatives, sobretot els Instituts, haurien de disposar de mecanismes per integrar aquests alumnes que parlant malament "acadèmicament són un fracàs". Potser no ens hem parat a pensar que no se'ls pot deixar en banda i integrar-los en algun altre lloc. Tot això ho engloba el tema tant famós en educació com són les Intel·ligències Múltiples. De les quals ja en parlarem.
Fent broma i obrint un parèntesi descomunal, qui li diria al famós "Cachuli" ex parella de la Isabel Pantoja, que essent un simple cambrer acabaria destacant com a Alcalde de Marbella, malgrat la seva maravellosa gestió!

Si mirem els últims informes PISA, estem a la cua en matèria d'educació. Per tant, alguna cosa estarem fent malament. Si més no, si aconseguíssim trobar allò que els motiva a aquests alumnes, potser aconseguiríem donar-li la volta a la truita. Però també ja en parlarem.

Finalment dir que l'escola ha de tenir molt en compte, la cohesió de grup doncs és un factor determinant en el valor de la igualtat, ha de basar-se en allò que comparteixen els seus membres i no en allò que els diferencia, doncs això pot causar desequilibris i enfrontaments.
Sentir i reflexionar partint d'un mateix és la base per ser solidari dins dels grups de pertinença i que la igualtat sigui el més àmplia possible hauria d'esser un valor a tenir en compte en el nostre món de l'educació.

Per a ser més igualitari sempre ens hauríem de posar en la pell dels altres i valorar quina és la nostra virtud.

Bona setmana!

Dani


El valor de la igualtat, el tracte per igual por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

La personalitat, valorar-la per saber actuar

Bones amics i amigues d'arreu del món!

Bé, m'agradaria començar aquest nou article al meu bloc agraïnt i molt a totes aquestes persones que diàriament van seguint el que, bonament, vaig redactant i reflexionant sobre l'educació en valors que fa falta i molt en la nostra societat actual. Gràcies als d'aquí, però també gràcies als seguidors d'altres indrets com EUA, Regne Unit, França, Alemanya i Rússia, això de saber qui et segueix al bloc és si més no ben curiós. Avui quan he mirat les estadístiques m'ha fet molta, com diria en Josep Antoni Duran i Lleida, "il·lusió".

Doncs amb "il·lusió" continuem la redacció.

El diumenge, mirant un documental a TV3, la cadena de televisió autonòmica de Catalunya parlaven d'un dels temes "estrella" d'aquest bloc: "La cultura de l'esforç". Em vaig quedar amb una comparativa molt interessant entre la nostra societat d'aquest país i la societat del Japó.
Aquest "individualisme" preocupant que ens està invaint ràpidament és exactament igual que el que va invair al Japó ja fa unes quants anys i que va originar una societat totalment individualista, perdent els sentiments socials de pertànyer a grups socials.

Bona culpa en té aquest subsidi en el qual hem viscut aquests darrers anys de bonança, en els quals hi havia "pa" per a tothom i tothom a començat a pensar en el seu interés particular deixant de banda els interessos del conjunt com a societat.
 Tothom a "xuclat" el què ha pogut i més de la societat i ha "passat" olímpicament de què pot ser al que ell/a no li era del tot necessari i hauria algú que potser si que ho necessitava i més.

Enllaçant amb els valors que relacionant-los amb el món de l'educació, poc a poc, vaig desgranant en aquest bloc, parlarem avui del valor que té reconèixer i saber el tipus de personalitat que tenen els nostres alumnes en les escoles.

El psicòleg Pinillos, 1988, que va ser Premi Príncep d'Astúries d'Humanitats, va resaltar que "un dels camps més complexos, per no dir confús, de la psicologia actual és el de la personalitat humana". Tothom reconeix les típiques afirmacions de: "Tots som diferents" o "Digues-me amb qui vas i et diré qui ets" . Totes dues per afirmar que som el resultat d'una combinació del que som en néixer i dels efectes de la nostra història particular.
Per tant, traslladant-ho tot això al món educacional, que és el que m'interessa, sabríem justificar, els mestres o pares i mares, com reaccionarà el nostre alumne o fill/a davant d'un fet imprevist? Com es comportarà? Hem de valorar aquesta personalitat per a saber o intuir aquests tipus de reaccions. Més val apagar una espurna, que un foc no? Quan ja s'ha estés aquest foc, es complicat apagar-lo o buscar una solució, així doncs, valorar aquesta personalitat ha de ser fonamental en la nostra educació com a mestres i progenitors.

 PERSONA VS PERSONALITAT

En nombrosos contextos i àmbits s'utilitza el terme "personalitat" per a destacar una propietat que converteix allò que la posseeix en alguna cosa única, identificable i que destaca per aquesta propietat. Quants cops haurem sentit: aquest nen/a té una personalitat diferent! Quina personalitat que té, sempre vol manar ell!

M'agradaria abans de continuar amb el terme personalitat fer un parèntesi i diferenciar persona de personalitat. La persona designa un individu humà concret, mentre que la personalitat, al contrari, és un terme científic formulat pels psicòlegs amb la intenció de formar-se una idea de la manera de ser i actuar que caracteritza l'organisme psicofisiològic que denominem persona. Aclarint-ho millor, la persona és l'individu humà i la personalitat és la seva manera de ser i actuar com a tal.

Per tant, podem afirmar que la personalitat és tant un terme corrent i habitual en el nostre llenguatge quotidià com un concepte que forma part de la psicologia. Diferenciaríem l'afirmació de "és un bon alumne a un alumne amb bona personalitat"? És evident que la primera afirmació ens recalca que és molt bon estudiant independentment de la seva manera de ser, mentre que la segona ens remarca que té una manera de ser i d'actuar bona, però els resultats acadèmics potser no són del tot bons o no.

Llàstima però del que tots els pares volen sentir: "és un bon alumne i amb bona personalitat" moltes vegades no es compleix, i els mestres hem de camuflar el què volem dir amb: "és un bon alumne però la seva personalitat..."; o a l'inrevés, quan als alumnes els hi costa "és un nen/a amb molt bona personalitat, però hauria d'estudiar més". Aquests són bons recursos per no realitzar un atac frontal a uns pares que venen a fer una tutoria, doncs, la majoria de vegades que parlin dels defectes del teu fill/a és un tema "tabú" i poc agradable.

Per finalitzar aquest tema de la personalitat com a valor a tenir en compte per saber com actuar direm que la personalitat és un constructe que inclou altres de més simples, com ara les emocions (tocades amb anterioritat), els pensaments, les actituds (també explicades en anteriors articles), les cognicions, etc. És a dir, fa referència a la totalitat de l'individu humà. La personalitat són un conjunt de formes i maneres caracteristiques que té un individu d'enfrontar-se al medi.

Allport, va opinar que caràcter i personalitat són termes sinònims. L'ús del terme caràcter implica judicis de valor ètic i moral i dificulta la tasca objectiva del psicòleg que vol analitzar la personalitat de l'individu. Allport ens planteja la definició de personalitat com "el caràcter sense valoració o el caràcter com a personalitat valorada". Així doncs, quan diem "Quin caràcter que tens!" ens estem referint a la seva personalitat, que per segons quines maneres d'actuar reaccionarem amb més o menys caràcter, segons el nostre estat d'ànim aquest caràcter el treurem més o menys de manifest; per tant, els mestres, familia, amics i societat tindrem molt a dir en aquest caràcter personal, aquesta personalitat dels nostres nens, estem a temps de saber-lo entendre i valorar-lo per a les nostres actuacions.

 Fins aviat,

 Dani

 
La personalitat, valorar-la per saber actuar por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.