Bones amics i amigues d'arreu del món!
Bé, m'agradaria començar aquest nou article al meu bloc agraïnt i molt a totes aquestes persones que diàriament van seguint el que, bonament, vaig redactant i reflexionant sobre l'educació en valors que fa falta i molt en la nostra societat actual. Gràcies als d'aquí, però també gràcies als seguidors d'altres indrets com EUA, Regne Unit, França, Alemanya i Rússia, això de saber qui et segueix al bloc és si més no ben curiós. Avui quan he mirat les estadístiques m'ha fet molta, com diria en Josep Antoni Duran i Lleida, "il·lusió".
Doncs amb "il·lusió" continuem la redacció.
El diumenge, mirant un documental a TV3, la cadena de televisió autonòmica de Catalunya parlaven d'un dels temes "estrella" d'aquest bloc: "La cultura de l'esforç". Em vaig quedar amb una comparativa molt interessant entre la nostra societat d'aquest país i la societat del Japó.
Aquest "individualisme" preocupant que ens està invaint ràpidament és exactament igual que el que va invair al Japó ja fa unes quants anys i que va originar una societat totalment individualista, perdent els sentiments socials de pertànyer a grups socials.
Bona culpa en té aquest subsidi en el qual hem viscut aquests darrers anys de bonança, en els quals hi havia "pa" per a tothom i tothom a començat a pensar en el seu interés particular deixant de banda els interessos del conjunt com a societat.
Tothom a "xuclat" el què ha pogut i més de la societat i ha "passat" olímpicament de què pot ser al que ell/a no li era del tot necessari i hauria algú que potser si que ho necessitava i més.
Enllaçant amb els valors que relacionant-los amb el món de l'educació, poc a poc, vaig desgranant en aquest bloc, parlarem avui del valor que té reconèixer i saber el tipus de personalitat que tenen els nostres alumnes en les escoles.
El psicòleg Pinillos, 1988, que va ser Premi Príncep d'Astúries d'Humanitats, va resaltar que "un dels camps més complexos, per no dir confús, de la psicologia actual és el de la personalitat humana". Tothom reconeix les típiques afirmacions de: "Tots som diferents" o "Digues-me amb qui vas i et diré qui ets" . Totes dues per afirmar que som el resultat d'una combinació del que som en néixer i dels efectes de la nostra història particular.
Per tant, traslladant-ho tot això al món educacional, que és el que m'interessa, sabríem justificar, els mestres o pares i mares, com reaccionarà el nostre alumne o fill/a davant d'un fet imprevist? Com es comportarà? Hem de valorar aquesta personalitat per a saber o intuir aquests tipus de reaccions. Més val apagar una espurna, que un foc no? Quan ja s'ha estés aquest foc, es complicat apagar-lo o buscar una solució, així doncs, valorar aquesta personalitat ha de ser fonamental en la nostra educació com a mestres i progenitors.
PERSONA VS PERSONALITAT
En nombrosos contextos i àmbits s'utilitza el terme "personalitat" per a destacar una propietat que converteix allò que la posseeix en alguna cosa única, identificable i que destaca per aquesta propietat. Quants cops haurem sentit: aquest nen/a té una personalitat diferent! Quina personalitat que té, sempre vol manar ell!
M'agradaria abans de continuar amb el terme personalitat fer un parèntesi i diferenciar persona de personalitat. La persona designa un individu humà concret, mentre que la personalitat, al contrari, és un terme científic formulat pels psicòlegs amb la intenció de formar-se una idea de la manera de ser i actuar que caracteritza l'organisme psicofisiològic que denominem persona. Aclarint-ho millor, la persona és l'individu humà i la personalitat és la seva manera de ser i actuar com a tal.
Per tant, podem afirmar que la personalitat és tant un terme corrent i habitual en el nostre llenguatge quotidià com un concepte que forma part de la psicologia. Diferenciaríem l'afirmació de "és un bon alumne a un alumne amb bona personalitat"? És evident que la primera afirmació ens recalca que és molt bon estudiant independentment de la seva manera de ser, mentre que la segona ens remarca que té una manera de ser i d'actuar bona, però els resultats acadèmics potser no són del tot bons o no.
Llàstima però del que tots els pares volen sentir: "és un bon alumne i amb bona personalitat" moltes vegades no es compleix, i els mestres hem de camuflar el què volem dir amb: "és un bon alumne però la seva personalitat..."; o a l'inrevés, quan als alumnes els hi costa "és un nen/a amb molt bona personalitat, però hauria d'estudiar més". Aquests són bons recursos per no realitzar un atac frontal a uns pares que venen a fer una tutoria, doncs, la majoria de vegades que parlin dels defectes del teu fill/a és un tema "tabú" i poc agradable.
Per finalitzar aquest tema de la personalitat com a valor a tenir en compte per saber com actuar direm que la personalitat és un constructe que inclou altres de més simples, com ara les emocions (tocades amb anterioritat), els pensaments, les actituds (també explicades en anteriors articles), les cognicions, etc. És a dir, fa referència a la totalitat de l'individu humà. La personalitat són un conjunt de formes i maneres caracteristiques que té un individu d'enfrontar-se al medi.
Allport, va opinar que caràcter i personalitat són termes sinònims. L'ús del terme caràcter implica judicis de valor ètic i moral i dificulta la tasca objectiva del psicòleg que vol analitzar la personalitat de l'individu. Allport ens planteja la definició de personalitat com "el caràcter sense valoració o el caràcter com a personalitat valorada". Així doncs, quan diem "Quin caràcter que tens!" ens estem referint a la seva personalitat, que per segons quines maneres d'actuar reaccionarem amb més o menys caràcter, segons el nostre estat d'ànim aquest caràcter el treurem més o menys de manifest; per tant, els mestres, familia, amics i societat tindrem molt a dir en aquest caràcter personal, aquesta personalitat dels nostres nens, estem a temps de saber-lo entendre i valorar-lo per a les nostres actuacions.
Fins aviat,
Dani
La personalitat, valorar-la per saber actuar por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.
Em crida l'atenció la frase que has anomenat (que efectivament es sent molt): "Quina personalitat que té, que vol manar sempre!"; pareix que hi ha qui identifica tenir personalitat amb que aquésta sigui forta, quan de caràcters n'hi han de moltes maneres.
ResponEliminaEm fa pensar, això, en el meu cas d'especialista, en el qual conec molt menys als nens i nenes que els tutors, que sempre em fixo en els que demostren un caràcter més fort, quan els altres, pobrets meus, sense que necessàriament tinguen falta de personalitat, em passen més inadvertits.
Per una altra banda, el tema de l'educació de les emocions i valors trobo que és interessant comentar-lo perquè està molt infravalorat. Potser perquè la societat en què vivim (ja no dic la família, sinó societat, i l'escola també, estant com està dins de la societat) és competitiva i els fem saber als nens que s'han d'esforçar per "ser els millors".
Potser moltes vegades no ho diem així, i volem dir "ser el millor que puguen", però ells entenen "ser millor que els altres". Això fa que pensen abans en ells mateixos que res, és igual si es parla de nens petits que no volen compartir colors ni joguines a classe, com si es tracta que nens i nenes més grans no siguin capaços, per exemple, d'ajudar-se uns als altres en un treball de grup.
Trobo que és un tema preocupant, el egoísme que moltes voltes apareix en les aules. Jo també vaig veure el documental de "La cultura de l'esforç" i la manera en què donava la cara aquell nen i tota la classe per un amic, jo ho veig quasi impensable (almenys en la majoria de alumnes que tinc, potser en alguns sí que veuria reaccions paregudes, però en pocs).