El valor de les emocions a l'escola

Bones amics i amigues, avui m'agradaria destacar el valor que tenen les emocions per al nostre alumnat.

Emocionalment, en les nostres escoles tenim un alumnat molt divers i susceptible a rebre un "bombardeig" d'efectes interpersonals que tendeixen a afectar, i molt, les seves emocions i de retruc el seu rendiment a l'escola.

Per començar direm que existeixen fonaments neurocientífics que avaluen la importància de les emocions per a l'equilibri de la persona. És a dir, les emocions poden afectar i afecten als nens i nenes equilibrant-los o desequilibrant-los emocionalment.

Per tant, direm que les emocions són educables i deuen ser educades. Hem de preparar al futur de la nostra societat per a respondre "emocionalment" i valorar les situacions emocionals de la millor manera possible afrontant-les amb naturalitat i evitar que afectin sempre positivament en la vida quotidiana.
Com respondre a una actitud emocional d'un alumne que a casa seva ho està passant malament, per exemple per una situació familiar adversa: separacions, discussions, mort d'un familiar, etc?
Valorar-ho, entendre-ho i acompanyar a aquest alumne emocionalment és, en el meu parer un deure que els mestres o educadors hem de tenir molt en compte amb el nostre alumnat.

El significat d'emoció és molt més ampli que el de la paraula "emocionar-se", doncs les emocions superen l'àmbit de la vida personal i de les relacions interpersonals de les pròpies estructures socials, culturals i polítiques.

Per exemple, tenim un alumne "normal" que treballa amb "normalitat" i que l'estructura familiar és "normal", intrapersonalment és un alumne ben valorat. Anem a veure què passaria si aquest mateix alumne interpersonalment (de fora en dins) pateix un refús social del seu grup classe per la condició que sigui: no cau bé, és d'un altre color de pell, té un caràcter fort, etc. Passarà que, tot i tenir una aparença "normal" (ja definiríem què és normal i què no ho és...) com que la part interpersonal de les seves emocions està fallant o l'està perjudicant, aquell alumne emocionalment tindrà algun tipus d'afectació en la seva conducta: la frustració de no pertinença al grup, una major crida d'atenció amb actituds poc correctes per captar l'atenció dels companys o mestres, conflictes personals i grupals, etc.
Així doncs, l'emoció interpersonal també és molt important, doncs ens posa en contacte amb l'altre, la necessitem per construir-nos i sentir-nos part de la comunitat.

De vegades, com hem vist, hi ha famílies que veuen amb descrèdit el què li passa al seu fill/a emocionalment i que realment està afectant a la seva conducta, resultats acadèmics, relacions amb els companys, mestres o propis pares.
Poden pensar què li està passant al seu fill doncs ells estan fent les coses "bé" i resulta que la part que falla és aquesta emoció interpersonal, que li està impedint construir-se emocionalment i sentir-se part de la comunitat. També és vertader que hi ha certs alumnes que tenen una afinitat per perdre aquest valor emocional de la interpersonalitat. Són refusats constantment pel grup i això provoca una ansietat als pares i mares que pot provocar més desafecció interpersonal a aquell nen/a.

Tenim que conèixer per ser capaços de sentir i sentir per a conèixer. Aquest és el valor que els mestres hauríem de saber transmetre als nostres alumnes.

Per tant, és de vital importància treballar el valor de les emocions a l'escola, no com a matèria inerta i diferenciada de la resta d'assignatures sinó conjuntament amb tot aquest currículum que hem de treballar a l'escola.

La societat actual ha canviat, emocionalment hi ha molts factors que poden influir en aquest valor en els nostres alumnes, els quals recordem s'estant transformant en éssers socials i com a tals, han de saber valorar aquestes emocions i ser el més forts intrapersonalment i interpersonalment.

La denominada intel·ligència emocional té dues dimensions, com hem vist. Aquesta intel·ligència emocional, s'ha de traslladar a l'educació i transformar-la en educació emocional, no sent afegida sinó enllaçada amb els continguts i competències treballades curricularment.

Així crec que hauríem de tenir la "competència emocional" treballant-la com a valor en la nostra educació. La base de la intel·ligència emocional té un paper fonamental en la construcció moral de la nostra futura societat.

Resumint: matemàtiques, llengües, coneixement del medi natural, social i cultural...i emocions. Molta feina, per tant remarcar el valor de la gestió del temps escolar, article que no fa gaire vaig penjar en aquest mateix bloc.

Fins aviat!

Dani

 
El valor de les emocions a l'escola por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la responsabilitat

Amics i amigues, en aquesta nova blocada anem a parlar sobre el valor de la responsabilitat.

Aquest valor, perdut i poc utilitzat en la nostra societat, doncs cada cop més ser "responsable" ja sigui amb els teus actes o fets esdevé molt dificultós, no només en la nostra societat, sinó en els nostres alumnes.

Anem com sempre, a definir què és la responsabilitat.
Segons el diccionari: "La paraula responsabilitat prové del llatí responsum, que és una forma llatina del verb respondre. Per això diem que responsabilitat és¨l'habilitat de respondre¨."
Responsabilitat és respondre a un fet (bo o dolent) o a un acte. La responsabilitat està formada per un estímul de causa - efecte. Tenim un fet (causa) i tenim una o vàries reaccions que es poden produir a aquest fet (efecte).

Ara, sigueu "responsables" i "responeu-me" aquesta pregunta:

 - Creieu que els nens i nenes de qualsevol edat, són responsables i responen als seus actes?

Bé, hi haurà diversitat d'opinió en aquesta qüestió, però jo com a mestre us la contesto des de la meva prespectiva neutra: NO, gaire. No gaire, en el sentit de què potser sí que existeix una minoria mínima que és responsable, però generalment no ho són.

Sempre que exigim responsabilitats a un alumne per algun fet: "Has pegat tu al Pepito?", per exemple, es tendeix a no ser-ho.
 Podríeu imaginar la multitud de respostes realitzades:

- Opció A: "Ell m'ha insultat", ens està dient que sí, l'ha pegat, però la culpa és del Pepito perquè l'ha insultat... D'aquesta responsabilitat li direm la responsabilitat de sinònim de causa, la causa és l'insult i l'efecte és el cop que li he pegat.

- Opció B: "Ha sigut sense voler", ens està dient que sí, l'ha pegat però la culpa no és seva, doncs ell passava per allí i, vet aquí que li ha donat un copet sense voler... Aquesta és la responsabilitat de la causa encoberta, la causa és jo passava per allí sense voler i l'efecte és el cop que li he pegat.

 - Opció C i la més radical: "Noooo, jo no he sigut ha sigut el Joanet!". Rotundament quan hi ha una afirmació tant negativa, algun sentit ens diu que segurament serà tot al contrari. En aquesta opció, hem de recòrrer als testimonis dels fets (altres nens) i fer de policies, tasca diària també a les aules, doncs a part de mestre has de fer de policia. I quan es pot verificar que SI, l'ha pegat, llavors després de l'opció C entrarien en joc la A i la B com a el comodí del públic en els concursos televisius. Aquesta responsabilitat, bastant utilitzada, és la responsabilitat de treure'ns de sobre la pròpia responsabilitat, és a dir, jo sóc reponsable perquè no he pegat però he vist qui ho ha fet, i li passo la paraula a aquell company/a que potser no m'acaba de caure del tot bé.

 - Opció D i la que mai o gairebé mai surt: " Sí, he sigut jo". Aquesta opció, dic i afirmo amb rotunditat MAI surt, perquè el valor de la responsabilitat s'està perdent. No tenim a cap nen/a que ens digui que ha pegat a un altre i que ha perdut els papers, li sap greu i no ho tornarà a fer.
Llàstima que aquesta responsabilitat que és la virtud de ser la causa dels seus propis actes, és a dir, la responsabilitat d'assumir les conseqüències dels nostres actes. Sí he pegat i a canvi hem mereixo una conseqüència positiva o negativa, en aquest cas segur que serà negativa per aquest fet.

Per tant, amb aquests exemples hem de contribuir a que els nostres nens/es comencin a ser "responsables" dels seus fets o actes, atribuint-los hi aquest sentit que els hi pertoca.
Tant si són actes positius (treure bones notes) com negatius (pegar) hem de fer veure que tenen unes conseqüències, i que com a persona tothom comet errors evidentment, som humans, però per millorar hem de tenir un valor de la responsabilitat que ens ha de fer crèixer més i millor com a futurs integrants d'aquesta entervolida societat.

Fins aviat!

Daniel


El valor de la responsabilitat por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la gestió del temps en les nostres escoles

Bones amics i amigues!

Avui, m'agradaria parlar del valor que li donem a la gestió del temps durant el període escolar.
He parlat de les famílies (faltava implicació), de l'esforç, de l'exigència, ... del valor d'entendre les actituds dels alumnes (faltava responsabilitat als mestres en el seu paper) i, finalment, ara m'agradaria reflexionar sobre la gestió del temps i quin valor que se li dóna per part de les direccions escolars.

No cal demostrar, doncs ja està reflectit en molts informes estil PISA, que l'educació del nostre país està saturada, poc equilibrada i els resultats dels nostres alumnes deixen, si més no, bastant que desitjar en comparació a la resta de països europeus.
Aquí a Espanya s'ha primat més l'ordre dels partits polítics a fer Lleis d'Educació i anar-les substituint per altres sense sentit per embolicar i molt a la comunitat educativa. Guerres partidistes entre PP i PSOE, en els quals només hi havia un clar perdedor: l'alumnat. A Catalunya, el què s'ha intentat és crear-ne una de pròpia dins del marc Constitucional, la LEC, (criticada pels sindicats) però altrament amb bastantes coses bones al meu parer. Una d'elles és "l'autonomia de centres". Aquesta descentralització, pot afavorir i molt, les direccions de les escoles per a aconseguir que el seu projecte educatiu es consolidi i també a seleccionar el perfil de mestre que més s'adaptaria en aquell model escolar.
Però aquesta no és la qüestió, el valor al que en aquest article em vull referir és la gestió del temps. Relacionat amb aquesta bona, al meu entendre, autonomia de centres m'agradaria que penséssim en com és gestiona aquest tempo.

A on vull anar a parar? Refexionem amb aquestes preguntes que llenço en l'aire:

- És necessari realitzar totes o gairebé totes les festes marcades en el calendari escolar? Què és més important en la nostra educació: la diversió o l'obligació?

És clar, amb aquesta autonomia cada centre decidirà el què al claustre i al consell escolar li sembli, però després observem-ne els resultats.

En la meva humil opinió, crec que es perd molt de temps ( i ara vaig al valor) fent altres coses que no suposen un aprenentatge pel nostre alumnat. És necessari allargar la festa, per exemple, de Sant Jordi, durant tota la setmana treballant tallers? Crec que no.
Està bé que la "canalla" disfruti i gaudeixi d'altres coses a l'escola que no siguin els continguts i competències, però voleu dir, amics i amigues, que ho estem gestionant bé?
Voleu dir que, en aquest cas, comunitat educativa no ens estem passant amb tanta diversió. L'escola ha de ser divertida, és clar, però no lúdica. Crec que és un greu error que molts centres, pares i mestres tenen.

El nen/a té molt de temps per jugar, però és necessari que a l'escola també? Hauríem de ser més conscients de que si li volem exigir coses al nostre alumnat, hauríem de crear també un clima d'exigència valorant que el temps escolar, és també un temps d'or i que no es pot perdre recreant-nos.
Repeteixo, està bé organitzar alguna festa a l'escola, però el què no entenc és la manera de treballar "festivament" d'algunes comunitats educatives. Doncs, segurament allò que ara disfruta i gaudeix el nen, després s'esdevé un "infern" quan aquest nen/a passa al següent cicle educatiu.
Retornant al principi de l'article, i mirant la nostra educació veurem que la distància entre Primària i Secundària és en el valor del temps del que us he parlat "abismal".

Per tant, millorem en com hem d'ensenyar el què hem d'ensenyar: llengües, matemàtiques, medi, socials, música, plàstica, educació física, ... i deixem-nos de fer de tot menys de transmissors de coneixements, continguts, valors i competències.
Busquem enllaçar les actituds de motivació del nostre alumnat però aplicant-hi el què realment ens interessa, doncs el que volem és que la nostra futura societat tingui més coneixements i aptituds i actituds que no pas nosaltres mateixos.

Gràcies i fins aviat,

Daniel


El valor de la gestió del temps en les nostres escoles por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor d'entendre les diferents actituds del nostre alumnat

Bones a tots i a totes!

Avui m'agradaria parlar, en aquest article de les actituds (bones o no) del nostre alumnat actualment.
Per començar, m'agradaria remarcar-vos algunes definicions notòries que m'han impactat al llarg de la història, per poder abordar millor aquest tema, preocupant, si més no, en el desenvolupament diari a les nostres aules:

- Segons Theodor Newcomb (1959) ens diu que les actituds són “una forma de veure amb grat o desgrat alguna cosa”. Aquesta definició és senzilla i entenedora, sintetitzant-la  podem veure que tenir una dolenta o bona actitud a la classe prové dels alumnes, si els agrada o no el què s’està fent.

En aquest corrent del conductisme, les actituds van lligades al comportament i estan conceptualitzades sota la noció d’hàbit.

-Veiem-ne ara unes altres definicions: de Rosenberg i Hovland (1960), que ens diuen que les actituds són “la predisposició a respondre a algun tipus d’estímul amb certes classes de resposta”. És lògic, estímul - resposta, per tant, si produïm un estímul positiu en els nostres alumnes segurament obtindrem una resposta positiva, tot i que no està garantitzat al 100%. Si obtenim una resposta negativa, potser també hem de mirar que alguna cosa del procés d'ensenyament / aprenentatge no rutlla prou bé, no només la seva actitud negativa.
Petty i Cacioppo al 1981 ens diuen que les actituds són un “sentiment general, permanent més o menys cap a alguna persona, objecte o problema”. D'aquesta última destacaria el paper de la persona, on llavors el/la mestre/a ha d'empatitzar amb els seus alumnes, clarament.

I com a última i més complexa, i ja no us faig exprimir el cap més, Zanna i Recupel al 1988 ens defineixen les actituds com la “categorització d’un objecte-estímul al llarg d’una dimensió avaluativa, basada o generada a partir de tres tipus d’informació: cognitiva, afectiva-emocional i/o informació sobre les conductes passades o la intenció conductual”. Essent aquesta, al meu parer, la més completa.

Com a síntesi, d’aquestes definicions, direm que les actituds, són una predisposició a comportar-nos d’una determinada manera davant d’una situació o d’un objecte social.. I pel que fa a l’última definició direm que les actituds dels nostres alumnes es resumeixen en: un pensament (m’interessa o no), un sentiment (divertit o avorrit) i una actuació (implicació, passotisme o indiferència).

Així doncs tenim que les actituds, en la disciplina estan enteses com una predisposició interna de l’individu. Si partim d’aquestes premisses, la bona o dolenta actitud o actituds a la classe dels nostres alumnes són culpa d’ells/es bàsicament, com a mestre, em quedaria ben tranquil i em podria treure un pes de sobre si em quedés amb aquests conceptes. Però, altrament, analitzant la situació amb més profunditat veurem altres possibilitats que també cal tenir en compte, i més del què ens pensem els docents.

Segons Festinger, autor de la teoria de la comparació social i de la dissonància cognitiva, ens explica que en el cas que vulguem saber si les nostres actituds són correctes millor que les comparem a les dels altres. De tot això se’n diu “comparació social”. Així doncs, si volem saber si som coherents, compararem què diem, què pensem i què fem per a veure si hi ha coincidència. Per tant, si els companys o la gran majoria veu aquell mestre o aquella classe com avorrida i carca, jo com a alumne estaré avorrit i no prestaré gaire atenció.
Si hi ha discrepàncies, el nostre sistema cognitiu les corregirà; en canvi, si la gran majoria troba aquell mestre o classe divertida i entretinguda, potser a mi, com alumne, em farà pensar que segurament la meva actitud no és la correcta i hauré de modificar-la.

Per tant, les actituds tenen un origen individual, és cert, però els grups ens serviran com a recurs per a comparar. Newcomb, psicòleg social clàssic, va dir que les actituds anaven lligades al grup de pertinença i referència. El grup, doncs, passa a ser un mirall on “si ell ho fa, jo també”. Tanmateix si se li dóna aquesta importància al caràcter social, també cal ressaltar l’afectiu, doncs les actituds comporten relacions favorables o desfavorables.
Cal tenir clar que el concepte d’actitud és un constructe teòric. No s’observa directament, de vegades, sinó que potser provocat per conductes que són observables.

Resumint, quan estem fent classe, segons el què observem dels nostres alumnes: poca atenció, passotisme, neguiteix, parlar, jugar, ...podrem afirmar que alguna cosa en el procés d’ensenyament / aprenentatge està fallant. Estarem a temps d’intentar buscar una solució, com a docents, abans de què ja sigui massa tard. Per tant, modificar aquest procés per a obtenir una actitud favorable dels nostres alumnes, és feina nostra, dels mestres i caldrà estar atent a aquesta observació prèvia de les conductes dels nostre grup classe. Grup mogut, buscar classes molt pautades i amb bastants activitats, grup tranquil, doncs classes més dinàmiques.
Així que qui vulgui millorar, doncs si no recordo malament l'ésser humà aprèn durant tota la seva vida, haurà de mirar-se també el "seu melic" i veure que potser ell també ha de canviar alguna cosa en el comú procés d'ensenyament / aprenentatge on no només intervenen els alumnes com a protagonistes, sinó que el paper o rol del mestre tenint un "valor per entendre aquestes actituds del nostre alumnat" és fonamental.


 Bé fins una altra! Daniel

 
El valor d'entendre les diferents actituds del nostre alumnat por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

La pèrdua del valor estructural dels rols famíliars

ELS FILLS/ES PER DAMUNT DE TOT

Bones amics i amigues, m'agradaria avui parlar d'un valor que, malauradament, cada cop s'està extenent més en les famílies de la nostra societat: el valor estructural dels rols familiars.

Ara, si preguntés a qualsevol de vosaltres quins són els rols d'una família tindríem: pare, mare (o mare, pare), fill/a. Fàcil resposta. No entraré a valorar altres possibles rols dins d'aquesta estructura familiar, els quals no em toca debatre en aquest article. Respecto els altres rols com a docent i com a persona, però no els comparteixo.

Continuant, faig la següent qüestió: Es compleixen aquests rols familiars?
La resposta, ja deixa lloc a seriosos dubtes que, com a mestre puc afirmar. Per tan, la resposta és negativa: NO.

Per què?

Remontem-nos a fa uns anys, quan les estructures familiars estaven molt marcades per l'estil de societat en la qual vivíem: PARE (al treball i cap visible familiar), MARE (a casa i cuidant als nens/es i marit) i fills/es cuidats per la mare amb unes normes clarament definides.
Ara, aquests rols tant definits s'han desconfigurat doncs la societat ha avançat i evolucionat amb la igualtat de gènere lògica com a societat Occidental en la qual estem, i ja no hi ha rols tant definits: el pare i la mare treballen (o no, vist la situació econòmica en la qual estem) i els fills/es ja tenen que quedar-se amb els avis/es o bé amb la cangur.

És important destacar també que aquesta societat en la qual estem, va a un ritme frenètic de treball i estrès, que desgraciadament els nostres infants pateixen i molt, doncs necessiten d'aquestes figures maternes i paternes.
Com dic, ja sabem el que costa posar-nos amb els nostres fills ni que sigui una estona a fer els maleïts "deures" i compartir així les experiències viscudes en les aules.

La reflexió és: no tinc ni deu minuts pel meu fill/a, per parar el temps i compartir un diàleg i establir una rutina de treball? Malgrat l'estrès, feina, problemes econòmics, socials, estructurals (que en parlarem després), etc.
Sí, es poden tenir aquests deu minuts.

Parlem ara del tema "calent": les separacions.
Aquest és el denominat tema calent, perquè com a mestre, és molt sovint (i quan dic molt és en el 98% dels casos) quan veiem una separació veiem un nen/a que en paga les conseqüències.
Separar-se és un fet consumat en la nostra societat. El ritme de vida, l'estrès, el desamor/amor, el conèixer nova gent, l'obertura de la societat, ... hi ha molts motius perquè dues persones es deixin d'estimar; però de ben segur que n'hi ha més importants per a què continuïn juntes, al menys racionalment i educacionalment: els seus fills/es i el valor de formar una família. Abans de realitzar quelcom, hauríem d'estar ben bé segurs del què fem. Ja sabem on vivim, ja sabem amb qui estem, per tant, pensem-nos-ho bé.

Quina culpa té aquell infant portat al món de què els seus pares decideixin separar-se?
S'han parat a pensar què li succeirà a ell/a si veu que, de cop i volta comença a perdre protagonisme, doncs els pares el comencen a deixar com a segon plat?
Són conseqüents, com a persones socials, els seus pares de preocupar-se del seu ego més que del seu fill/a?

Vertaderament, aquestes preguntes no ens les hauríem de plantejar, però són reals.
La realitat és que darrera d'una separació hi ha una pèrdua (per alguna o les dues parts) del valor estructural dels rols familiars. El nen o nena, com no en paga les conseqüències: pèrdua d'interès escolar, crida d'atenció continuada, mals hàbits, agressivitat, mal comportament, desafecció, etc.

És una llàstima, però és la realitat. Des d'aquí demano als pares i mares, degut al motiu que sigui, si decideixen deixar d'estar junts amb un nen o nena pel mig, que recordin que tenen una OBLIGACIÓ com a persones humanes i socials, de al menys mantenir el valor estructural del seu rol familiar per a què el seu fill/a no pagui unes conseqüències "injustes" per a ell (doncs ell no en té la culpa d'aquesta separació).

Per tant, quan portem a la vida a algú en aquest món s'ha de respondre com a progenitor i proporcionar tots aquells rols que com a tal li hem d'establir als nostres successors.

Fins aviat,

Dani


La pèrdua del valor dels rols familiars por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El respecte, la nostra societat el necessita

El respecte com a valor


El respecte és la consideració, atenció o deferència que es deu a una persona. Així docns, és un sentiment que porta a reconèixer els "drets" (dels quals vam parlar a l'article anterior) i la dignitat dels altres com a persones humanes i integrals.

El respecte va intrínsecament lligat a la dignitat de la persona. Aquesta dignitat, ha de ser d'igual a igual, és a dir, si jo vull respecte he de donar respecte vers els altres.

Per tant, el meu respecte s'acaba quan interfereixo en el respecte dels altres. En altres paraules i parlant de llibertats, ho complementarem amb una frase que, actualment i malauradament, està poc de moda: la meva llibertat finalitza on comença la llibertat dels altres. És una frase reconeguda però s'està perdent i molt, així que convindria recordar-la i tenir-la molt present.

Aquest valor, costa d'inculcar en la nostra societat actual. No només en els nens, que moltes vegades veient el que veuen per la televisió, al carrer o, fins i tot a casa, com volem cultivar-lo? De cap de les maneres.

Quantes vegades hem utilitzat a l'escola el terme: no faltis el respecte al teu company/a; o no faltis al respecte al teu mestre/a? Diàriament.
Els insults estan a l'ordre del dia en la nostra vida quotidiana, potser des de que agafem el cotxe fins que veiem l'últim programa televisiu abans d'anar-nos a dormir.

Per tant, m'agradaria que reflexionéssim sobre aquest valor.

No fa massa hi va haver una vaga general degut a la situació econòmica en la qual estem tots implicats directa o indirectament, és clar. Partint de què el dret a vaga és un dret, quin era el "respecte" que van demostrar alguns vers el mobiliari, gent, botigues, ...societat en general?

La resposta és evident, ho vam poder veure tots "en viu i en directe". CAP.

Com a ciutadans humans, socials, independentment de la ideologia que es tingui, no ho he pogut entendre encara. Qualsevol ésser social, incloent-hi els animals no crec que ho fessin això de "destruir" el seu entorn social. O es que a qualsevol ocell se li ocorreria destruir el seu propi niu? Nosaltres potser si.

Els lleons, per exemple, es respecten mútuament. Els mascles, quan tenen una lluita saben de primera mà, que abans de que corri la sang al riu s'han de retirar. Nosaltres com a societat, ni ho sabem ni ho volem saber.Preferim la violència abans que el diàleg. És molt fàcil sortir al carrer quan un està "indignat" i rebentar-ho tot, tallar autopistes i tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada. El més difícil, és manifestar-se lliurement, treure'n conclusions i després lliurar-les a qui les hauria d'aplicar.
Jo em puc manifestar lliurement contra el què o qui vulgui, però sempre amb el degut respecte per les altres persones. Puc estar enfadat o indignat, però els altres iguals no en tenen la culpa. He de fer veure el meu malestar però dialogant amb i qui sigui, tret que ens diferencia i molt, d'altres espècies d'animals.

Fins aviat,

Dani


El respecte, la nostra societat el necessita por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/el-respecte-la-nostra-societat-el.html.

Un valor en decadència: l'exigència

Bé, amics i amigues, avui m'agradaria reflexionar sobre un valor que em preocupa i molt, i que s'està extenent en massa entre la nostra societat juvenil: el valor de l'exigència.

Primer de tot, m'agradaria definir el què significa exigir.

Segons l'enciclopèdia catalana, trobem que exigir és [exigir (castellà), to exact (anglès)]. Demanar imperativament (alguna cosa) en virtut d'un dret, d'una autoritat, una força, etc.

A partir d'aquesta definició, trobo que la societat juvenil a la qual pertanyo, doncs encara em considero relativament jove, demana o exigeix molt, però si em permeteu la reflexió: quina és la nostra "exigència" per donar resposta a la nostra societat?

En una paraula: CAP. Resposta contundent.

Exigim molt, però què donem a canvi? Exigim drets però tenim DEURES? Evidentment, que aquí algú es sentirà ofès, però si ell està tranquil amb la seva consciència, vol dir que segurament a l'hora d'exigir-se ho està fent bé. El què voliar era fer-vos reflexionar, res més.
La reflexió aquesta es veu clarament a les escoles, a l'hora de protestar per les decisions del mestre o de l'escola els alumnes són capaços d'estar "indignats", aquesta indignació la transmeten als pares i aquests busquen solució culpant als mestres o equip directiu. En canvi, la resposta a alguna nota per deixar-se els deures o no portar el material, potser del més divertida: "És que no ha fet els deures perquè el gos li ha mossegat la llibreta".. "És que el meu germà petit m'ha ratllat la llibreta i em feia vergonya portar-la, demà t'ho porto"... Qualsevol excusa serveix i d'aquestes en sé moltes, potser algun dia faig un llibre amb aquestes anècdotes!

Per tant, és molt fàcil exigir als mestres més dedicació als nostres fills o filles i, en canvi, podem tenir fins a set notes a l'agenda perquè no han fet els deures.

Però anem al gra!

Exigència aliena: molta. Autoexigència: CAP o podem dir GENS, per no esdevenir tant radicals...

No és un fet, és una realitat diària escolar. Què puc exigir a l'escola si no ho estic donant com a pare/mare? No ens equivoquem, com vaig comentar en el primer article: Escola= Ensenyament; Família (pares, mares, tutors legals)= Educació. Van intrínsecament lligats, però cadascú ha d'escombrar el seu raconet. La Escola ens ensenya continguts, competències i a casa ens han d'educar.

Així donccs, hi ha alguna cosa que falla..

Quina? La societat o nosaltres com a persones humanistes i integrals?

Reflexionem, autocritiquem-nos abans que res.

Per últim diré que, està molt bé exigir, és més, a la societat hem d'exigir a la gent que mana. És lògic per això estan on estan, per "servir al poble", doncs el poble ha d'exigir. Però a canvi, hem de fer autocrítica i veure que és el que com a humans ens hem d'autoexigir nosaltres.

Definitivament, aquest és el dret de tenir deures, exigir-los i alhora també complir-los.

Fins aviat!

Dani


Un valor en decadència: l'exigència por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/un-valor-en-decadencia-lexigencia.html.

La cultura de l'esforç

Avui en dia, el terme “cultura de l’esforç” està en veu de molta gent, incloent-hi els partits polítics, si és cert que només en un hi és present des dels seus inicis, Unió Democràtica de Catalunya, que un dels seus fonaments és l’humanisme cristià.

Esforçant-se per la justícia social i esforçant-se cristianament, és clar.

Vertaderament el terme “cultura de l’esforç”, s’està devaluant en la nostra societat i degut a aquesta pèrdua, com a molts altres valors, cal fer una reflexió ben a fons.

Per començar m’agradaria introduir una explicació d’en Francesc Torralba Rosselló, filòsof i professor de la de la Facultat de psicologia, ciències de l'educació i de l'esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull, el qual comentava en un article publicat a internet:
“No fa massa temps, de l'esforç se'n deia sacrifici i encara avui en el món esportiu, s'afirma que l'única manera d'assolir uns bons resultats és sacrificant-se molt. L'atleta ho sap i per això s'absté de molts plaers per viure centrat en un únic objectiu. No en va hi ha una íntima relació etimològica entre l'atleta i l'asceta i hi ha molts elements en comú entre el monjo i l'esportista d'alt nivell. El sacrifici, que era un valor d'arrel religiosa, expressava necessitat de contenir determinats desigs per concentrar totes les capacitats en una acció i, d'aquesta manera, assolir els màxims resultats. El sacrifici era contrari a la dispersió, al papalloneig social i intel•lectual; exigia una certa dosi d'autocontenció, i sobretot, domini de si mateix, aquesta virtut estoica tan esborrada del mapa educatiu actual i tan necessària per viure en societat.”

Com a esportista, he vist reflexat el meu pensament i, com no, el meu “esforç” en aquestes paraules del Francesc. El primer que em ve al cap és la paraula “sacrifici” lligada també, i molt, amb la religió i reflexionant penso: hem fomentat en la nostra societat aquesta cultura de l’esforç fent algún sacrifici per obtenir el resultat? Obviament, no. Més aviat diria jo, hem fomentat la “cultura del subsidi” o la cultura del esforçar-se poc o gens aconseguint els màxims resultats.
Tots en tenim la culpa: institucions, polítics, famílies, ciutadans, entitats, etc.

Han intervingut diversos factors, un d’ells nosaltres mateixos. L’ésser humà, contra més fácil li posem les coses, més ens relaxem per aconseguir-ho, al conseguir les coses fàcilment, nosaltres mateixos ens pensem que som els millors, els més bonics i els més llestos.

Evidentment, que si a tu et paguen el mateix per treballar a qualsevol feina o quedar-te a casa, pregunto: quina opció esculliries? La segona, lògicament, i qui digui el contrari menteix.

Doncs amb els/les nostre nens/es, ha passat el mateix. Quina cultura estem fomentant, tant en les escoles com a casa? La de l’esforç o la del subsidi? La resposta també és evident.

Ells/es han de veure que les coses costen (més o menys) però costen algun sacrifici. El nen que necessita estudiar tres hores per matemàtiques per treure un Notable i el nen que amb mitja en té prou; però, el que sí que és cert és que per treure aquesta nota es requereix un esforç.

Per tant, és hora d’actuar i de fomentar aquest esforç que en l’actual época en la qual vivim, el necessitem i molt per tirar endavant.

Així que ànims!

Daniel Hernàndez Ruz


La cultura de l'esforç por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/la-cultura-de-lesforc.html.