Un valor en decadència: l'exigència

Bé, amics i amigues, avui m'agradaria reflexionar sobre un valor que em preocupa i molt, i que s'està extenent en massa entre la nostra societat juvenil: el valor de l'exigència.

Primer de tot, m'agradaria definir el què significa exigir.

Segons l'enciclopèdia catalana, trobem que exigir és [exigir (castellà), to exact (anglès)]. Demanar imperativament (alguna cosa) en virtut d'un dret, d'una autoritat, una força, etc.

A partir d'aquesta definició, trobo que la societat juvenil a la qual pertanyo, doncs encara em considero relativament jove, demana o exigeix molt, però si em permeteu la reflexió: quina és la nostra "exigència" per donar resposta a la nostra societat?

En una paraula: CAP. Resposta contundent.

Exigim molt, però què donem a canvi? Exigim drets però tenim DEURES? Evidentment, que aquí algú es sentirà ofès, però si ell està tranquil amb la seva consciència, vol dir que segurament a l'hora d'exigir-se ho està fent bé. El què voliar era fer-vos reflexionar, res més.
La reflexió aquesta es veu clarament a les escoles, a l'hora de protestar per les decisions del mestre o de l'escola els alumnes són capaços d'estar "indignats", aquesta indignació la transmeten als pares i aquests busquen solució culpant als mestres o equip directiu. En canvi, la resposta a alguna nota per deixar-se els deures o no portar el material, potser del més divertida: "És que no ha fet els deures perquè el gos li ha mossegat la llibreta".. "És que el meu germà petit m'ha ratllat la llibreta i em feia vergonya portar-la, demà t'ho porto"... Qualsevol excusa serveix i d'aquestes en sé moltes, potser algun dia faig un llibre amb aquestes anècdotes!

Per tant, és molt fàcil exigir als mestres més dedicació als nostres fills o filles i, en canvi, podem tenir fins a set notes a l'agenda perquè no han fet els deures.

Però anem al gra!

Exigència aliena: molta. Autoexigència: CAP o podem dir GENS, per no esdevenir tant radicals...

No és un fet, és una realitat diària escolar. Què puc exigir a l'escola si no ho estic donant com a pare/mare? No ens equivoquem, com vaig comentar en el primer article: Escola= Ensenyament; Família (pares, mares, tutors legals)= Educació. Van intrínsecament lligats, però cadascú ha d'escombrar el seu raconet. La Escola ens ensenya continguts, competències i a casa ens han d'educar.

Així donccs, hi ha alguna cosa que falla..

Quina? La societat o nosaltres com a persones humanistes i integrals?

Reflexionem, autocritiquem-nos abans que res.

Per últim diré que, està molt bé exigir, és més, a la societat hem d'exigir a la gent que mana. És lògic per això estan on estan, per "servir al poble", doncs el poble ha d'exigir. Però a canvi, hem de fer autocrítica i veure que és el que com a humans ens hem d'autoexigir nosaltres.

Definitivament, aquest és el dret de tenir deures, exigir-los i alhora també complir-los.

Fins aviat!

Dani


Un valor en decadència: l'exigència por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/un-valor-en-decadencia-lexigencia.html.