La cultura de l'esforç

Avui en dia, el terme “cultura de l’esforç” està en veu de molta gent, incloent-hi els partits polítics, si és cert que només en un hi és present des dels seus inicis, Unió Democràtica de Catalunya, que un dels seus fonaments és l’humanisme cristià.

Esforçant-se per la justícia social i esforçant-se cristianament, és clar.

Vertaderament el terme “cultura de l’esforç”, s’està devaluant en la nostra societat i degut a aquesta pèrdua, com a molts altres valors, cal fer una reflexió ben a fons.

Per començar m’agradaria introduir una explicació d’en Francesc Torralba Rosselló, filòsof i professor de la de la Facultat de psicologia, ciències de l'educació i de l'esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull, el qual comentava en un article publicat a internet:
“No fa massa temps, de l'esforç se'n deia sacrifici i encara avui en el món esportiu, s'afirma que l'única manera d'assolir uns bons resultats és sacrificant-se molt. L'atleta ho sap i per això s'absté de molts plaers per viure centrat en un únic objectiu. No en va hi ha una íntima relació etimològica entre l'atleta i l'asceta i hi ha molts elements en comú entre el monjo i l'esportista d'alt nivell. El sacrifici, que era un valor d'arrel religiosa, expressava necessitat de contenir determinats desigs per concentrar totes les capacitats en una acció i, d'aquesta manera, assolir els màxims resultats. El sacrifici era contrari a la dispersió, al papalloneig social i intel•lectual; exigia una certa dosi d'autocontenció, i sobretot, domini de si mateix, aquesta virtut estoica tan esborrada del mapa educatiu actual i tan necessària per viure en societat.”

Com a esportista, he vist reflexat el meu pensament i, com no, el meu “esforç” en aquestes paraules del Francesc. El primer que em ve al cap és la paraula “sacrifici” lligada també, i molt, amb la religió i reflexionant penso: hem fomentat en la nostra societat aquesta cultura de l’esforç fent algún sacrifici per obtenir el resultat? Obviament, no. Més aviat diria jo, hem fomentat la “cultura del subsidi” o la cultura del esforçar-se poc o gens aconseguint els màxims resultats.
Tots en tenim la culpa: institucions, polítics, famílies, ciutadans, entitats, etc.

Han intervingut diversos factors, un d’ells nosaltres mateixos. L’ésser humà, contra més fácil li posem les coses, més ens relaxem per aconseguir-ho, al conseguir les coses fàcilment, nosaltres mateixos ens pensem que som els millors, els més bonics i els més llestos.

Evidentment, que si a tu et paguen el mateix per treballar a qualsevol feina o quedar-te a casa, pregunto: quina opció esculliries? La segona, lògicament, i qui digui el contrari menteix.

Doncs amb els/les nostre nens/es, ha passat el mateix. Quina cultura estem fomentant, tant en les escoles com a casa? La de l’esforç o la del subsidi? La resposta també és evident.

Ells/es han de veure que les coses costen (més o menys) però costen algun sacrifici. El nen que necessita estudiar tres hores per matemàtiques per treure un Notable i el nen que amb mitja en té prou; però, el que sí que és cert és que per treure aquesta nota es requereix un esforç.

Per tant, és hora d’actuar i de fomentar aquest esforç que en l’actual época en la qual vivim, el necessitem i molt per tirar endavant.

Així que ànims!

Daniel Hernàndez Ruz


La cultura de l'esforç por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/la-cultura-de-lesforc.html.