El valor d'entendre les diferents actituds del nostre alumnat

Bones a tots i a totes!

Avui m'agradaria parlar, en aquest article de les actituds (bones o no) del nostre alumnat actualment.
Per començar, m'agradaria remarcar-vos algunes definicions notòries que m'han impactat al llarg de la història, per poder abordar millor aquest tema, preocupant, si més no, en el desenvolupament diari a les nostres aules:

- Segons Theodor Newcomb (1959) ens diu que les actituds són “una forma de veure amb grat o desgrat alguna cosa”. Aquesta definició és senzilla i entenedora, sintetitzant-la  podem veure que tenir una dolenta o bona actitud a la classe prové dels alumnes, si els agrada o no el què s’està fent.

En aquest corrent del conductisme, les actituds van lligades al comportament i estan conceptualitzades sota la noció d’hàbit.

-Veiem-ne ara unes altres definicions: de Rosenberg i Hovland (1960), que ens diuen que les actituds són “la predisposició a respondre a algun tipus d’estímul amb certes classes de resposta”. És lògic, estímul - resposta, per tant, si produïm un estímul positiu en els nostres alumnes segurament obtindrem una resposta positiva, tot i que no està garantitzat al 100%. Si obtenim una resposta negativa, potser també hem de mirar que alguna cosa del procés d'ensenyament / aprenentatge no rutlla prou bé, no només la seva actitud negativa.
Petty i Cacioppo al 1981 ens diuen que les actituds són un “sentiment general, permanent més o menys cap a alguna persona, objecte o problema”. D'aquesta última destacaria el paper de la persona, on llavors el/la mestre/a ha d'empatitzar amb els seus alumnes, clarament.

I com a última i més complexa, i ja no us faig exprimir el cap més, Zanna i Recupel al 1988 ens defineixen les actituds com la “categorització d’un objecte-estímul al llarg d’una dimensió avaluativa, basada o generada a partir de tres tipus d’informació: cognitiva, afectiva-emocional i/o informació sobre les conductes passades o la intenció conductual”. Essent aquesta, al meu parer, la més completa.

Com a síntesi, d’aquestes definicions, direm que les actituds, són una predisposició a comportar-nos d’una determinada manera davant d’una situació o d’un objecte social.. I pel que fa a l’última definició direm que les actituds dels nostres alumnes es resumeixen en: un pensament (m’interessa o no), un sentiment (divertit o avorrit) i una actuació (implicació, passotisme o indiferència).

Així doncs tenim que les actituds, en la disciplina estan enteses com una predisposició interna de l’individu. Si partim d’aquestes premisses, la bona o dolenta actitud o actituds a la classe dels nostres alumnes són culpa d’ells/es bàsicament, com a mestre, em quedaria ben tranquil i em podria treure un pes de sobre si em quedés amb aquests conceptes. Però, altrament, analitzant la situació amb més profunditat veurem altres possibilitats que també cal tenir en compte, i més del què ens pensem els docents.

Segons Festinger, autor de la teoria de la comparació social i de la dissonància cognitiva, ens explica que en el cas que vulguem saber si les nostres actituds són correctes millor que les comparem a les dels altres. De tot això se’n diu “comparació social”. Així doncs, si volem saber si som coherents, compararem què diem, què pensem i què fem per a veure si hi ha coincidència. Per tant, si els companys o la gran majoria veu aquell mestre o aquella classe com avorrida i carca, jo com a alumne estaré avorrit i no prestaré gaire atenció.
Si hi ha discrepàncies, el nostre sistema cognitiu les corregirà; en canvi, si la gran majoria troba aquell mestre o classe divertida i entretinguda, potser a mi, com alumne, em farà pensar que segurament la meva actitud no és la correcta i hauré de modificar-la.

Per tant, les actituds tenen un origen individual, és cert, però els grups ens serviran com a recurs per a comparar. Newcomb, psicòleg social clàssic, va dir que les actituds anaven lligades al grup de pertinença i referència. El grup, doncs, passa a ser un mirall on “si ell ho fa, jo també”. Tanmateix si se li dóna aquesta importància al caràcter social, també cal ressaltar l’afectiu, doncs les actituds comporten relacions favorables o desfavorables.
Cal tenir clar que el concepte d’actitud és un constructe teòric. No s’observa directament, de vegades, sinó que potser provocat per conductes que són observables.

Resumint, quan estem fent classe, segons el què observem dels nostres alumnes: poca atenció, passotisme, neguiteix, parlar, jugar, ...podrem afirmar que alguna cosa en el procés d’ensenyament / aprenentatge està fallant. Estarem a temps d’intentar buscar una solució, com a docents, abans de què ja sigui massa tard. Per tant, modificar aquest procés per a obtenir una actitud favorable dels nostres alumnes, és feina nostra, dels mestres i caldrà estar atent a aquesta observació prèvia de les conductes dels nostre grup classe. Grup mogut, buscar classes molt pautades i amb bastants activitats, grup tranquil, doncs classes més dinàmiques.
Així que qui vulgui millorar, doncs si no recordo malament l'ésser humà aprèn durant tota la seva vida, haurà de mirar-se també el "seu melic" i veure que potser ell també ha de canviar alguna cosa en el comú procés d'ensenyament / aprenentatge on no només intervenen els alumnes com a protagonistes, sinó que el paper o rol del mestre tenint un "valor per entendre aquestes actituds del nostre alumnat" és fonamental.


 Bé fins una altra! Daniel

 
El valor d'entendre les diferents actituds del nostre alumnat por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.