El valor a l'obediència a l'autoritat del mestre

Bones amics i amigues!

Avui parlarem del valor a l'obediència a l'autoritat del mestre.

Aparentment no hauria de ser extrany veure a la figura del mestre dins del sistema i comunitat educativa com una persona amb certa autoritat.

Com a autoritat, no tracto de parlar com si els docents fòssim uns dictadors, sinó més haviat parlo de l'autoritat com a eina fonamental del respecte vers una persona que té i que ens vol transmetre una sèrie de continguts i competències i ens vol formar com a persones dins de la nostra societat. L'obediència és un concepte relacionat amb la influència, per la qual hi ha persones que sovint fan accions en contra de les seves creences o voluntats.

En l'escola, sempre hi ha alumnes que no volen treballar, però si són obedients, respecten aquesta autoritat del mestre i fan el que se'ls hi demana. Evidentment que, en quant es perd aquesta obediència a una autoritat, realitzar qualsevol cosa suposa un repte pel docent d'abast il·limitat. Quantes vegades ens hem trobat a alumnes que no volien obeir? Com s'ha de reaccionar?

A l'escola hem passat d'un extrem a un altre: de l'extrem del "pànic al regle" a l'extrem de "riure-se'n del regle". Aparentment no hauria de ser extrany que en un sistema educatiu i social jeràrquic algú complís les ordres que li són donades per una autoritat. Però, en l'escola això es pot tòrcer quan entren la figura dels pares/mares superprotectors.
Quan es castiga a un alumne per algun fet, torno a remarcar que els mestres no som autoritats dictatorials i els càstigs no són "fuetejades" ni "extorsions", és pel seu bé.
Si tens un alumne que continuament molesta a la classe i que no creu, què has de fer? Deixar-lo que campi lliurement? S'ha d'actuar i, moltes vegades, hi ha decisions que no són populars però que serveixen per posar les coses al seu lloc. El mestre és mestre i l'alumne és alumne. I pot haver molta dinàmica i col·laboració, però que ningú s'equivoqui: el mestre és el que mana i té l'última paraula.

Fa uns dies i com a una mesura més en l'àmbit de les retallades educatives que, de nou ens afecten a tots els membres de la comunitat educativa, no només als mestres, el Ministre Wert promovia una sèrie de retallades, com si aquí a Catalunya ja no n'haguéssim fetes proutes.
La gent que no es mou en una classe de qualsevol llar d'infants, escola o institut pensarà que tenir 30/33 alumnes en una aula tampoc pressuposa un esforç, doncs la típica resposta que et pots trobar és que "abans se'n tenien fins a 40!".
Per mi tampoc! Jo crec que si els alumnes fossin obedients i respectessin a l'autoritat en podria tenir fins a 50!!
Ara bé, jo els invito a entrar a una aula amb 30 alumnes que no et fan cas i, ja no en parlem de les necessitats educatives especials, els famosos plans individualitzats. Es pot fer? Evidentment que sí, però amics i amigues tornarem a l'època del famós "pànic al regle" doncs tenint aquesta poca obediència a l'autoritat del mestre amb una aula de 30 alumnes serà com està en una gàbia plena de feres. Salvis qui pugui!

Per tant, quan un mestre vol que un alumne faci una cosa, és pel seu bé. No cal que després vingui el pare/mare que tampoc té aquesta obediència al mestre demanant explicacions i desautoritzant aquesta autoritat. Sinó reflexionem com és que abans si un mestre et pegava que ens passava a casa?

La resposta ja la sabem.

Stanley Milgram demostrà que les persones amb personalitat autoritària no eren pas anormals, que no tenien cap desviació de personalitat ni res de semblant, que eren persones, que són persones, com tots nosaltres.
Sempre hi pot haver mestres millors i mestres pitjors, igual que en altres professions, però s'ha de saber respectar aquest valor tant oblidat avui en dia en les nostres escoles.

Fins aviat,

Dani
El valor a l'obediència de l'autoritat del mestre de El valor a l'obediència de l'autoritat del mestre està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a eduvalors.blogspot.com.es
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de pertànyer a un grup social

Bones amics i amigues!

Després d'una setmaneta intensa, retornem a la feina amb aquesta nova blocada.

Que vivim en una societat individualista és un tòpic, com tants d'altres. L'egoisme ens ha invaït i ens preocupem més pel nostre benefici que pel benestar dels altres. Això no hauria d'esser així, sinó que en comptes de societat individualista, hauríem de parlar de societat formada per individus. M'agradaria primer explicar el què és un grup social, així sabrem i notarem la importància que pot arribar a tenir en les nostres escoles. El valor de pertànyer a un grup social, qualsevol que sigui és vital per als nostres nens/es, doncs l'individualisme que ens porta la societat actual i també es palpa en l'àmbit escolar. Semblem autèntics gats MEUlant, "lo meu és meu i lo teu és meu també"...A l'escola ho veiem des de ben petits, compartir uns colors costa i molt, i sempre hi ha més d'un que se'ls apropia.

Així doncs, direm que un grup social és un conjunt de persones que mantenen una relació de tipus social. En l'escola, ja montem els grups socials per edats (primer curs, cinquè curs, etc.), tenen una característica en comú: gairebé tots/es han nascut en el mateix any, una altra característica és que, en teoria, tenen el mateix nivell escolar a nivell de continguts i competencial. Gairebé, ho dic perquè no és totalment verídic sabem del cert que no és així.

Retornem a la definició d'abans, dins d'aquesta relació cada membre del grup adopta uns rols (per exemple el líder) i els grups s'imposen unes normes internes (també poden tenir unes externes, com les que marca una escola). Tots aquests trets defineixen a aquest grup amb una identital social diferent a altres grups socials.

Aquesta relació social té punts d'unió i de desunió, coses en les que puguem estar a favor o en contra, subjectes els quals el grup accepta o refusa per una acció o unes conseqüències. Per exemple, si tenim un grup totalment unit i "amb bon rotllo" entre els membres d'aquest, si introduïm un subjecte que començar a ficar mala maror, inmediatament el grup el refusarà per la seva conducta o les seves accions, i aquest si vol l'acceptació del grup, haurà d'intentar modificar aquestes conductes per aconseguir l'autoestima dels seus companys.

Charles Horton Coley (que ja l'he esmentat en anteriors articles), va dividir els grups socials en primaris i secundaris.

Els primaris són aquells on la implicació personal és màxima i sol tenir més durada, és a dir, la família; mentre que la resta de grups són els secundaris: amics, grup classe, etc.
Això, actualment està canviant bastant i cada cop més, podem veure i en les nostres escoles que els segundaris agafen el protagonisme dels primaris. Prefereixo imitar conductes o accions del company de classe que té més èxit, que els dels meus pares i si el líder em diu això ho faig tranquilament però a casa ja és una altra història! Quantes vegades hem pogut escoltar la típica excusa (que moltes vegades és veritat) quan demanes explicacions a un alumne d'una actitud o conducta no gaire bona, per exemple, prendre-li el llapis al company, i et diu: "És que m'ho ha dit el Pepito...", és clar, el Pepito és el líder i no li cau bé l'altre i t'ha enviat a tu a fer-li la feina bruta...i tu per aconseguir l'afinitat del Pepito ho fas i t'engantxen.

Aquest és un aspecte clau no només en les escoles, sinó en la nostra societat, el valor de pertànyer a un grup social i LA FAMILIA, hauria d'ésser com no la clau, per recuperar aquest grup social primari al qual els nostres infants han de tenir un mirall i poder esdevenir millors persones, que és en definitiva el que tots volem per tenir una millor societat!

Per finalitzar tots els grups tenen un punt de formació, de màxima únió, conflictes i una dissolució. Fins aviat,

Dani


El valor de pertànyer a un grup social por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la igualtat, el tracte per igual

Bones de nou amics i amigues!

Bé, aquesta setmana crec que només introduiré aquesta nova blocada, doncs dimecres, dijous i divendres estic de colònies amb els meus alumnes (crec que el tema de les colònies l'abordaré en altra ocasió, doncs és un tema que s'hauria de tocar en l'escola, ja que en la meva humil opinió crec que s'haurien de replantejar i molt si fer-les a l'escola o fer-les fora de l'escola, però ja en parlarem...). El dissabte estic de Congrés i el diumenge tinc partit de futbol, la meva altra passió. Per tant, setmana "completa", conjuntament el divendres 11 és el meu cumpleanys i intentaré celebrar-ho en quant la meva agenda em deixi, doncs 30 anyets no es compleixen cada dia!

Avui us parlaré sobre el VALOR DE LA IGUALTAT a l'escola.

La convivència escolar s'ha d'edificar sobre una base de solidaritat i, aquesta última ha de sostenir-se sobre el valor de la igualtat. Ha l'escola sempre ha de prevaler que, fins que no es demostri el contrari, tots els alumnes són iguals davant dels mestres. Dic fins que no es demostri el contrari, doncs sempre hi ha excepcions: aquells alumnes que pel seu tarannà particular has de tenir més mà dreta que esquerra, per exemple i si saps que t'enfrontes directament amb ells/es et pot sortir el tret per la culata parlant clarament.
Malgrat aquestes "excepcions" que hi són i cada cop més, tots els alumnes són iguals i se'ls ha de tractar de forma igual.

Aquesta igualtat no hauria de tenir en compte diferències, però no pot permetre jerarquies, que és al que vull arribar sempre exceptuant la figura docent, és clar.

Igualtat vol dir que tots som capaços de conviure, ningú està per sobre de l'altra persona. Això en l'escola sempre costa, sempre hi ha alumnes que es dediquen a fer-li la vida impossible als altres. El valor està en saber compartir, ser solidari i treballar conjuntament (això tampoc estaria malament apuntar-s'ho per al conjunt de la societat, aquí ho deixo!). Aquests tres factors costen i molt, perquè que algú deixi un miserable llapis a un altre, moltes vegades pot arribar a ser impossible.

A l'escola, ningú sobra, tothom té la seva raó de ser i tothom hauria de tenir el seu futur lloc al món.
Moltes vegades, i anem a la crítica, a l'escola es deixa en banda a aquell alumne/a amb uns resultats acadèmics diguem-ne "complicats". Potser no ens hem parat a pensar que aquell alumne/a que és bastant fluix en matemàtiques o llengües, té un alt grau de competència artística i visual. O bé, és un portent de la naturalesa i els esports( i com a mestre d'Educació Física ho he vist,tot i que ja faig més de tutor que altra cosa...) són el seu medi i si desenvolupa a la perfecció.

Per tant, tothom té la seva dignitat i utilitat en aquesta societat. L'escola i les institucions educatives, sobretot els Instituts, haurien de disposar de mecanismes per integrar aquests alumnes que parlant malament "acadèmicament són un fracàs". Potser no ens hem parat a pensar que no se'ls pot deixar en banda i integrar-los en algun altre lloc. Tot això ho engloba el tema tant famós en educació com són les Intel·ligències Múltiples. De les quals ja en parlarem.
Fent broma i obrint un parèntesi descomunal, qui li diria al famós "Cachuli" ex parella de la Isabel Pantoja, que essent un simple cambrer acabaria destacant com a Alcalde de Marbella, malgrat la seva maravellosa gestió!

Si mirem els últims informes PISA, estem a la cua en matèria d'educació. Per tant, alguna cosa estarem fent malament. Si més no, si aconseguíssim trobar allò que els motiva a aquests alumnes, potser aconseguiríem donar-li la volta a la truita. Però també ja en parlarem.

Finalment dir que l'escola ha de tenir molt en compte, la cohesió de grup doncs és un factor determinant en el valor de la igualtat, ha de basar-se en allò que comparteixen els seus membres i no en allò que els diferencia, doncs això pot causar desequilibris i enfrontaments.
Sentir i reflexionar partint d'un mateix és la base per ser solidari dins dels grups de pertinença i que la igualtat sigui el més àmplia possible hauria d'esser un valor a tenir en compte en el nostre món de l'educació.

Per a ser més igualitari sempre ens hauríem de posar en la pell dels altres i valorar quina és la nostra virtud.

Bona setmana!

Dani


El valor de la igualtat, el tracte per igual por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

La personalitat, valorar-la per saber actuar

Bones amics i amigues d'arreu del món!

Bé, m'agradaria començar aquest nou article al meu bloc agraïnt i molt a totes aquestes persones que diàriament van seguint el que, bonament, vaig redactant i reflexionant sobre l'educació en valors que fa falta i molt en la nostra societat actual. Gràcies als d'aquí, però també gràcies als seguidors d'altres indrets com EUA, Regne Unit, França, Alemanya i Rússia, això de saber qui et segueix al bloc és si més no ben curiós. Avui quan he mirat les estadístiques m'ha fet molta, com diria en Josep Antoni Duran i Lleida, "il·lusió".

Doncs amb "il·lusió" continuem la redacció.

El diumenge, mirant un documental a TV3, la cadena de televisió autonòmica de Catalunya parlaven d'un dels temes "estrella" d'aquest bloc: "La cultura de l'esforç". Em vaig quedar amb una comparativa molt interessant entre la nostra societat d'aquest país i la societat del Japó.
Aquest "individualisme" preocupant que ens està invaint ràpidament és exactament igual que el que va invair al Japó ja fa unes quants anys i que va originar una societat totalment individualista, perdent els sentiments socials de pertànyer a grups socials.

Bona culpa en té aquest subsidi en el qual hem viscut aquests darrers anys de bonança, en els quals hi havia "pa" per a tothom i tothom a començat a pensar en el seu interés particular deixant de banda els interessos del conjunt com a societat.
 Tothom a "xuclat" el què ha pogut i més de la societat i ha "passat" olímpicament de què pot ser al que ell/a no li era del tot necessari i hauria algú que potser si que ho necessitava i més.

Enllaçant amb els valors que relacionant-los amb el món de l'educació, poc a poc, vaig desgranant en aquest bloc, parlarem avui del valor que té reconèixer i saber el tipus de personalitat que tenen els nostres alumnes en les escoles.

El psicòleg Pinillos, 1988, que va ser Premi Príncep d'Astúries d'Humanitats, va resaltar que "un dels camps més complexos, per no dir confús, de la psicologia actual és el de la personalitat humana". Tothom reconeix les típiques afirmacions de: "Tots som diferents" o "Digues-me amb qui vas i et diré qui ets" . Totes dues per afirmar que som el resultat d'una combinació del que som en néixer i dels efectes de la nostra història particular.
Per tant, traslladant-ho tot això al món educacional, que és el que m'interessa, sabríem justificar, els mestres o pares i mares, com reaccionarà el nostre alumne o fill/a davant d'un fet imprevist? Com es comportarà? Hem de valorar aquesta personalitat per a saber o intuir aquests tipus de reaccions. Més val apagar una espurna, que un foc no? Quan ja s'ha estés aquest foc, es complicat apagar-lo o buscar una solució, així doncs, valorar aquesta personalitat ha de ser fonamental en la nostra educació com a mestres i progenitors.

 PERSONA VS PERSONALITAT

En nombrosos contextos i àmbits s'utilitza el terme "personalitat" per a destacar una propietat que converteix allò que la posseeix en alguna cosa única, identificable i que destaca per aquesta propietat. Quants cops haurem sentit: aquest nen/a té una personalitat diferent! Quina personalitat que té, sempre vol manar ell!

M'agradaria abans de continuar amb el terme personalitat fer un parèntesi i diferenciar persona de personalitat. La persona designa un individu humà concret, mentre que la personalitat, al contrari, és un terme científic formulat pels psicòlegs amb la intenció de formar-se una idea de la manera de ser i actuar que caracteritza l'organisme psicofisiològic que denominem persona. Aclarint-ho millor, la persona és l'individu humà i la personalitat és la seva manera de ser i actuar com a tal.

Per tant, podem afirmar que la personalitat és tant un terme corrent i habitual en el nostre llenguatge quotidià com un concepte que forma part de la psicologia. Diferenciaríem l'afirmació de "és un bon alumne a un alumne amb bona personalitat"? És evident que la primera afirmació ens recalca que és molt bon estudiant independentment de la seva manera de ser, mentre que la segona ens remarca que té una manera de ser i d'actuar bona, però els resultats acadèmics potser no són del tot bons o no.

Llàstima però del que tots els pares volen sentir: "és un bon alumne i amb bona personalitat" moltes vegades no es compleix, i els mestres hem de camuflar el què volem dir amb: "és un bon alumne però la seva personalitat..."; o a l'inrevés, quan als alumnes els hi costa "és un nen/a amb molt bona personalitat, però hauria d'estudiar més". Aquests són bons recursos per no realitzar un atac frontal a uns pares que venen a fer una tutoria, doncs, la majoria de vegades que parlin dels defectes del teu fill/a és un tema "tabú" i poc agradable.

Per finalitzar aquest tema de la personalitat com a valor a tenir en compte per saber com actuar direm que la personalitat és un constructe que inclou altres de més simples, com ara les emocions (tocades amb anterioritat), els pensaments, les actituds (també explicades en anteriors articles), les cognicions, etc. És a dir, fa referència a la totalitat de l'individu humà. La personalitat són un conjunt de formes i maneres caracteristiques que té un individu d'enfrontar-se al medi.

Allport, va opinar que caràcter i personalitat són termes sinònims. L'ús del terme caràcter implica judicis de valor ètic i moral i dificulta la tasca objectiva del psicòleg que vol analitzar la personalitat de l'individu. Allport ens planteja la definició de personalitat com "el caràcter sense valoració o el caràcter com a personalitat valorada". Així doncs, quan diem "Quin caràcter que tens!" ens estem referint a la seva personalitat, que per segons quines maneres d'actuar reaccionarem amb més o menys caràcter, segons el nostre estat d'ànim aquest caràcter el treurem més o menys de manifest; per tant, els mestres, familia, amics i societat tindrem molt a dir en aquest caràcter personal, aquesta personalitat dels nostres nens, estem a temps de saber-lo entendre i valorar-lo per a les nostres actuacions.

 Fins aviat,

 Dani

 
La personalitat, valorar-la per saber actuar por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de les emocions a l'escola

Bones amics i amigues, avui m'agradaria destacar el valor que tenen les emocions per al nostre alumnat.

Emocionalment, en les nostres escoles tenim un alumnat molt divers i susceptible a rebre un "bombardeig" d'efectes interpersonals que tendeixen a afectar, i molt, les seves emocions i de retruc el seu rendiment a l'escola.

Per començar direm que existeixen fonaments neurocientífics que avaluen la importància de les emocions per a l'equilibri de la persona. És a dir, les emocions poden afectar i afecten als nens i nenes equilibrant-los o desequilibrant-los emocionalment.

Per tant, direm que les emocions són educables i deuen ser educades. Hem de preparar al futur de la nostra societat per a respondre "emocionalment" i valorar les situacions emocionals de la millor manera possible afrontant-les amb naturalitat i evitar que afectin sempre positivament en la vida quotidiana.
Com respondre a una actitud emocional d'un alumne que a casa seva ho està passant malament, per exemple per una situació familiar adversa: separacions, discussions, mort d'un familiar, etc?
Valorar-ho, entendre-ho i acompanyar a aquest alumne emocionalment és, en el meu parer un deure que els mestres o educadors hem de tenir molt en compte amb el nostre alumnat.

El significat d'emoció és molt més ampli que el de la paraula "emocionar-se", doncs les emocions superen l'àmbit de la vida personal i de les relacions interpersonals de les pròpies estructures socials, culturals i polítiques.

Per exemple, tenim un alumne "normal" que treballa amb "normalitat" i que l'estructura familiar és "normal", intrapersonalment és un alumne ben valorat. Anem a veure què passaria si aquest mateix alumne interpersonalment (de fora en dins) pateix un refús social del seu grup classe per la condició que sigui: no cau bé, és d'un altre color de pell, té un caràcter fort, etc. Passarà que, tot i tenir una aparença "normal" (ja definiríem què és normal i què no ho és...) com que la part interpersonal de les seves emocions està fallant o l'està perjudicant, aquell alumne emocionalment tindrà algun tipus d'afectació en la seva conducta: la frustració de no pertinença al grup, una major crida d'atenció amb actituds poc correctes per captar l'atenció dels companys o mestres, conflictes personals i grupals, etc.
Així doncs, l'emoció interpersonal també és molt important, doncs ens posa en contacte amb l'altre, la necessitem per construir-nos i sentir-nos part de la comunitat.

De vegades, com hem vist, hi ha famílies que veuen amb descrèdit el què li passa al seu fill/a emocionalment i que realment està afectant a la seva conducta, resultats acadèmics, relacions amb els companys, mestres o propis pares.
Poden pensar què li està passant al seu fill doncs ells estan fent les coses "bé" i resulta que la part que falla és aquesta emoció interpersonal, que li està impedint construir-se emocionalment i sentir-se part de la comunitat. També és vertader que hi ha certs alumnes que tenen una afinitat per perdre aquest valor emocional de la interpersonalitat. Són refusats constantment pel grup i això provoca una ansietat als pares i mares que pot provocar més desafecció interpersonal a aquell nen/a.

Tenim que conèixer per ser capaços de sentir i sentir per a conèixer. Aquest és el valor que els mestres hauríem de saber transmetre als nostres alumnes.

Per tant, és de vital importància treballar el valor de les emocions a l'escola, no com a matèria inerta i diferenciada de la resta d'assignatures sinó conjuntament amb tot aquest currículum que hem de treballar a l'escola.

La societat actual ha canviat, emocionalment hi ha molts factors que poden influir en aquest valor en els nostres alumnes, els quals recordem s'estant transformant en éssers socials i com a tals, han de saber valorar aquestes emocions i ser el més forts intrapersonalment i interpersonalment.

La denominada intel·ligència emocional té dues dimensions, com hem vist. Aquesta intel·ligència emocional, s'ha de traslladar a l'educació i transformar-la en educació emocional, no sent afegida sinó enllaçada amb els continguts i competències treballades curricularment.

Així crec que hauríem de tenir la "competència emocional" treballant-la com a valor en la nostra educació. La base de la intel·ligència emocional té un paper fonamental en la construcció moral de la nostra futura societat.

Resumint: matemàtiques, llengües, coneixement del medi natural, social i cultural...i emocions. Molta feina, per tant remarcar el valor de la gestió del temps escolar, article que no fa gaire vaig penjar en aquest mateix bloc.

Fins aviat!

Dani

 
El valor de les emocions a l'escola por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la responsabilitat

Amics i amigues, en aquesta nova blocada anem a parlar sobre el valor de la responsabilitat.

Aquest valor, perdut i poc utilitzat en la nostra societat, doncs cada cop més ser "responsable" ja sigui amb els teus actes o fets esdevé molt dificultós, no només en la nostra societat, sinó en els nostres alumnes.

Anem com sempre, a definir què és la responsabilitat.
Segons el diccionari: "La paraula responsabilitat prové del llatí responsum, que és una forma llatina del verb respondre. Per això diem que responsabilitat és¨l'habilitat de respondre¨."
Responsabilitat és respondre a un fet (bo o dolent) o a un acte. La responsabilitat està formada per un estímul de causa - efecte. Tenim un fet (causa) i tenim una o vàries reaccions que es poden produir a aquest fet (efecte).

Ara, sigueu "responsables" i "responeu-me" aquesta pregunta:

 - Creieu que els nens i nenes de qualsevol edat, són responsables i responen als seus actes?

Bé, hi haurà diversitat d'opinió en aquesta qüestió, però jo com a mestre us la contesto des de la meva prespectiva neutra: NO, gaire. No gaire, en el sentit de què potser sí que existeix una minoria mínima que és responsable, però generalment no ho són.

Sempre que exigim responsabilitats a un alumne per algun fet: "Has pegat tu al Pepito?", per exemple, es tendeix a no ser-ho.
 Podríeu imaginar la multitud de respostes realitzades:

- Opció A: "Ell m'ha insultat", ens està dient que sí, l'ha pegat, però la culpa és del Pepito perquè l'ha insultat... D'aquesta responsabilitat li direm la responsabilitat de sinònim de causa, la causa és l'insult i l'efecte és el cop que li he pegat.

- Opció B: "Ha sigut sense voler", ens està dient que sí, l'ha pegat però la culpa no és seva, doncs ell passava per allí i, vet aquí que li ha donat un copet sense voler... Aquesta és la responsabilitat de la causa encoberta, la causa és jo passava per allí sense voler i l'efecte és el cop que li he pegat.

 - Opció C i la més radical: "Noooo, jo no he sigut ha sigut el Joanet!". Rotundament quan hi ha una afirmació tant negativa, algun sentit ens diu que segurament serà tot al contrari. En aquesta opció, hem de recòrrer als testimonis dels fets (altres nens) i fer de policies, tasca diària també a les aules, doncs a part de mestre has de fer de policia. I quan es pot verificar que SI, l'ha pegat, llavors després de l'opció C entrarien en joc la A i la B com a el comodí del públic en els concursos televisius. Aquesta responsabilitat, bastant utilitzada, és la responsabilitat de treure'ns de sobre la pròpia responsabilitat, és a dir, jo sóc reponsable perquè no he pegat però he vist qui ho ha fet, i li passo la paraula a aquell company/a que potser no m'acaba de caure del tot bé.

 - Opció D i la que mai o gairebé mai surt: " Sí, he sigut jo". Aquesta opció, dic i afirmo amb rotunditat MAI surt, perquè el valor de la responsabilitat s'està perdent. No tenim a cap nen/a que ens digui que ha pegat a un altre i que ha perdut els papers, li sap greu i no ho tornarà a fer.
Llàstima que aquesta responsabilitat que és la virtud de ser la causa dels seus propis actes, és a dir, la responsabilitat d'assumir les conseqüències dels nostres actes. Sí he pegat i a canvi hem mereixo una conseqüència positiva o negativa, en aquest cas segur que serà negativa per aquest fet.

Per tant, amb aquests exemples hem de contribuir a que els nostres nens/es comencin a ser "responsables" dels seus fets o actes, atribuint-los hi aquest sentit que els hi pertoca.
Tant si són actes positius (treure bones notes) com negatius (pegar) hem de fer veure que tenen unes conseqüències, i que com a persona tothom comet errors evidentment, som humans, però per millorar hem de tenir un valor de la responsabilitat que ens ha de fer crèixer més i millor com a futurs integrants d'aquesta entervolida societat.

Fins aviat!

Daniel


El valor de la responsabilitat por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la gestió del temps en les nostres escoles

Bones amics i amigues!

Avui, m'agradaria parlar del valor que li donem a la gestió del temps durant el període escolar.
He parlat de les famílies (faltava implicació), de l'esforç, de l'exigència, ... del valor d'entendre les actituds dels alumnes (faltava responsabilitat als mestres en el seu paper) i, finalment, ara m'agradaria reflexionar sobre la gestió del temps i quin valor que se li dóna per part de les direccions escolars.

No cal demostrar, doncs ja està reflectit en molts informes estil PISA, que l'educació del nostre país està saturada, poc equilibrada i els resultats dels nostres alumnes deixen, si més no, bastant que desitjar en comparació a la resta de països europeus.
Aquí a Espanya s'ha primat més l'ordre dels partits polítics a fer Lleis d'Educació i anar-les substituint per altres sense sentit per embolicar i molt a la comunitat educativa. Guerres partidistes entre PP i PSOE, en els quals només hi havia un clar perdedor: l'alumnat. A Catalunya, el què s'ha intentat és crear-ne una de pròpia dins del marc Constitucional, la LEC, (criticada pels sindicats) però altrament amb bastantes coses bones al meu parer. Una d'elles és "l'autonomia de centres". Aquesta descentralització, pot afavorir i molt, les direccions de les escoles per a aconseguir que el seu projecte educatiu es consolidi i també a seleccionar el perfil de mestre que més s'adaptaria en aquell model escolar.
Però aquesta no és la qüestió, el valor al que en aquest article em vull referir és la gestió del temps. Relacionat amb aquesta bona, al meu entendre, autonomia de centres m'agradaria que penséssim en com és gestiona aquest tempo.

A on vull anar a parar? Refexionem amb aquestes preguntes que llenço en l'aire:

- És necessari realitzar totes o gairebé totes les festes marcades en el calendari escolar? Què és més important en la nostra educació: la diversió o l'obligació?

És clar, amb aquesta autonomia cada centre decidirà el què al claustre i al consell escolar li sembli, però després observem-ne els resultats.

En la meva humil opinió, crec que es perd molt de temps ( i ara vaig al valor) fent altres coses que no suposen un aprenentatge pel nostre alumnat. És necessari allargar la festa, per exemple, de Sant Jordi, durant tota la setmana treballant tallers? Crec que no.
Està bé que la "canalla" disfruti i gaudeixi d'altres coses a l'escola que no siguin els continguts i competències, però voleu dir, amics i amigues, que ho estem gestionant bé?
Voleu dir que, en aquest cas, comunitat educativa no ens estem passant amb tanta diversió. L'escola ha de ser divertida, és clar, però no lúdica. Crec que és un greu error que molts centres, pares i mestres tenen.

El nen/a té molt de temps per jugar, però és necessari que a l'escola també? Hauríem de ser més conscients de que si li volem exigir coses al nostre alumnat, hauríem de crear també un clima d'exigència valorant que el temps escolar, és també un temps d'or i que no es pot perdre recreant-nos.
Repeteixo, està bé organitzar alguna festa a l'escola, però el què no entenc és la manera de treballar "festivament" d'algunes comunitats educatives. Doncs, segurament allò que ara disfruta i gaudeix el nen, després s'esdevé un "infern" quan aquest nen/a passa al següent cicle educatiu.
Retornant al principi de l'article, i mirant la nostra educació veurem que la distància entre Primària i Secundària és en el valor del temps del que us he parlat "abismal".

Per tant, millorem en com hem d'ensenyar el què hem d'ensenyar: llengües, matemàtiques, medi, socials, música, plàstica, educació física, ... i deixem-nos de fer de tot menys de transmissors de coneixements, continguts, valors i competències.
Busquem enllaçar les actituds de motivació del nostre alumnat però aplicant-hi el què realment ens interessa, doncs el que volem és que la nostra futura societat tingui més coneixements i aptituds i actituds que no pas nosaltres mateixos.

Gràcies i fins aviat,

Daniel


El valor de la gestió del temps en les nostres escoles por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.