El valor a les tasques escolars: els deures, vitals per a l'aprenentatge significatiu

Benvolguts/des

Anem altre cop a realitzar una nova entrada en aquest bloc que pretèn reflexionar sobre l'educació i l'ensenyament dels nostre futur: els nens i nenes d'avui en dia.

Avui parlarem d'un tema incandescent que en els últims temps ha tingut més d'un conflicte: els famosos deures.
Els deures, segons el que marca el Departament, són un repàs de les tasques que es fan a la classe o que no s'han acabat, però és curiós, no són obligatoris.

Dic curiós, perquè des de SEMPRE sí que ho han estat i extrany era el alumne que no els feia. Avui en dia, això no passa, ens trobem a molts alumnes que no els fan i posen per excusa moltes històries, que independentment de ser creïbles o no, moltes d'elles tenen el recolzament dels pares. Evidentment, que els mestres som humans i podem entendre certes situacions, però m'agradaria recordar que, molts alumnes amb el què fem a les aules no en tenen prou.

Amb la quantitat d'informació i de bombardeix de coses que tenen que fer els nostres alumnes, la seva capacitat de dispersió i atenció es redueix i molt.

Per tant, jo estic a favor dels deures com a complement de treball diari a l'aula, per tant, els consideraria més que necessaris per a, com indica el títol realitzar un aprenentatge significatiu.

Què vol dir "aprenentatge significatiu"? - El contrari d'aprenentatge memorístic.

Per a què hagi una "acomodació" dels nous aprenentatges dins de les estructures mentals de l'individu hi ha d'haver una assimilació, engantxant les idees prèvies de l'alumne. Parlant clar, repassant el què s'`ha treballat anteriorment a l'aula i acomodant-lo a les nostres estructures mentals.

Així doncs, anem ara a donar uns consells a pares i mares davant les tasques escolars dels seus fillls/es:

- Estar amb el nen/a mentre fa els deures, encara que sigui a estones i poder ajudar-lo amb els dubtes o aconsellar-lo per a millorar el seu treball, no és el mateix que dir-li que faci els deures i deixar-lo estar, s'ha d'estar a sobre.
- Establir un horari d'estudi, dedicar 10 minuts a la seva agenda, organitzar les seves coses i deures (es pot fer una graella d'organització).0
- Crear un espai d'estudi, per a estudiar o fer els deures.
- Evitar els elements que el distreguin, com la música, la TV, l'ordinador, internet, xats, mòbils... estar al cas.
- Proposar-se objectius concrets per a cada sessió d'estudi i felicitar-lo cada cop que aconsegueixi complir-ho.
- Aprendre estratègies per ordenar els apunts, posar-hi títols, grapar els temes, numerar els fulls, ... per tal de mantenir l'ordre i poder localitzar una determinada informació, treball, exercicis, ....
- Ajudar-lo a mantenir un ordre, per evitar pèrdues o distraccions.
- Fomentar les tècniques d'estudi, anar prenent notes, buscar al diccionari paraules que no s'entenen, subratllar el més important, fer esquemes, etc.
- Adquirir l'hàbit de repassar la matèria abans d'un examen.
- No faltar a classe de forma innecessària i arribar tard. De ben segur que trobem alguns nens/es que vers algunes tasques o exàmens, els hi fa mal de cap, de panxa, ...(malalties psicosomàtiques).
- Passar a net els apunts.

En cas de problemes d'aprenentatge caldria també oferir un reforç extraescolar; sempre seran els diners millor invertits!!

Bé, després d'aquestes orientacions, seria bo posar-les en pràctica!!

Ànims i endavant!!

Dani

<a rel="license" href="http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/deed.es_CO"><img alt="Licencia Creative Commons" style="border-width:0" src="http://i.creativecommons.org/l/by/3.0/88x31.png" /></a><br />Este obra está bajo una <a rel="license" href="http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/deed.es_CO">Licencia Creative Commons Atribución 3.0 Unported</a>.

Els límits: valor en retroacció. Orientacions per a les famílies (1)

Bones amics i amigues!

Bé, després d'una llarga espera torno amb força a escriure i transmetre molta informació educativa, que espero que us sigui de molta ajuda. Endavant!

Avui anem a parlar sobre els límits i m'agradaria recomanar-vos unes orientacions a les famílies.


Sovint a les nostres aules, ens trobem a alumnes força "despreocupats" a nivel limitacional. No entenen o no volen entendre les coseqüències gairebé sempre negatives d'una mala conducta i, com es diu vulgarment, "jugar amb foc fins que al final et cremes...". En resum, no saben quins són els límits i no els han treballat.
Els nens/es sempre busquen el límit d'una cosa, quan els hi recomanem que no facin allò que tenen pensat, tenen la tentació efímera de fer-ho, i ho acaben fent.

- "No possis el dit allà!-  I a la que ens girem, ja ho han fet".

Si després d'això, no hi ha conseqüència, sabran que aquell límit de "no facis allò" per part del pare/mare o mestre haurà set traspassat com una xarxa plena d'esquerdes i si passa molt sovint tot això, per molt que els hi cridem o parlem, literalment els hi entrarà per una orella i els hi sortirà per l'altra.
Llavors no hi haurà remei, la bola com una bola de neu tirada per una pendent de muntanya nevada, cada cop s'anirà fent més i més gran.

El ritme de la nostra societat ens marca molt la nostra paciència i el rigor. No podem deixar de guiar els nostres fills doncs és la nostra obligació. Hem de ser ferms i durs com un mur de formigó. Amb mà esquerra, evidentment, però una mà dreta que ni l'autèntic PP!

Només així, aconseguirem sentir-nos respectats i també que el nostre fill/a cada cop sigui més autònom i tingui clar el seu camí, sabent reconduir-se en els moments en que es va desviant.

Anem a veure ara les orientacions per a LES FAMÍLIES que tot seguit us proposo:

1- Establir unes normes en l'àmbit familiars, defininint clarament els límits i per tant, les conseqüències en cas de traspassar-los. Els infants les tenen que tenir ven clares, no podem improvisar ni fer gaires excepcions ni ser flexibles. -"Si fas això...et passa allò"-.

2- Consens a les normes, no hi ha d'haver una "dictadura" sempre s'han d'explicar els "perquès". -"No has de donar cops amb el juguet al terra perquè el pots trencar i això val diners. I si el trenques, els hauràs de treure de la teva guardiola per pagar-ho".

3- Si ens trobem una conducta negativista-desafiant amb les normes, remarcar que en cas de que no les compleixi, les discuteixi actuarem de la mateixa manera, serem inflexibles, doncs les normes no es pacten les posen els pares que són els adults i per tant els que tenen un status d'autoritat per tant no hi ha democràcia; és poden arribar a acords però puntualment i per motius excepcionals i clars. Per exemple, si l'horari de sortida nocturn és fins la una fins a certa edat, no podem estar negociant cada cap de setmana pel mateix, si que es podria fer una excepció en el cas d'una festa de final de curs o similars.

4- Què passa si no es compleix? a més d'aplicar la conseqüència, el més indicat no és renyar, fer un sermó de missa, que no és escoltat i deixar passar la situació. EL millor és demanar-li una explicació i fer-li veure que nosaltres ja l' havíem avisat què li passaria, guanyar-nos la seva confiança i demostrar que no volem ser dictatorials sinó que lluitem pel seu bé. Hauria d'arribar a una disculpa sincera, moment en el qual hauríem de donar-li una oportunitat de canvi. El que vulgarment coneixem com "una de cal i una d'arena".

5- Valorar molt positivament els petitts progressos amb alguna recompensa.

6- Enfortir els vincles afectius pares-fills/es. és molt recomanable trobar estones, encara que el ritme de la societat ens dóna poc marge, per a compartir junts una activitat relaxant, rient i conversant tranquil·lament.

El valor de la intel·ligència

Bones amigues i amics!

Avui us parlaré de la intel·ligència i del valor que té en la nostra escola.

Segons José Antonio Marina (catedràtic i filòsof) "La intel·ligència és la capacitat d'un subjecte per dirigir el seu comportament utilitzant la informació captada, apresa, elaborada i produïda per ell mateix". Per tant, un nen o nena intel·ligent no és aquell que tant sols sap molt de continguts o és molt competent, és aquell també que és capaç de dirigir el seu comportament utilitzant les informacions que li anem donant.

Sovint la intel·ligència, no aconsegueix fer la seva funció correctament.
Si el problema el tenim al principi (dirigir el comportament)tindríem les patologies mentals greus o deficients; és aleshores una intel·ligència que està "danyada" per alguna patologia.
En canvi, quan parlem que aquest procés últim (captar la informació, aprendre-la, elaborar-la i produir-la)són intel·ligències que han fracassat, són malaguanyades, perquè no presentaven cap símptoma patològic però han equivocat el camí, s'han deixat endur.

Quants d'aquests alumnes "intel·ligents" tenim a la classe i després resulta que s'avorreixen, es comporten malament, no la utilitzen amb fins educatius...? Ser una persona intel·ligent, no vol dir que utilitzis intel·ligentment la teva intel·ligència, bona redundància! Quantes persones amb molts coneixements agafen el comandament d'una empresa o càrrec i al final el porten a la ruïna o han de plegar perquè no poden exercir el lideratge? És clar que hi ha alguns que ho porten a la ruïna a propòsit, aquest si que són intel·ligents! Doncs a l'entrar-hi saben perfectament els peros i contres!

Hi ha alumnes que són intel·ligents en determinades matèries i ho veiem diàriament a la classe: a matemàtiques molt bé i després a llengües no hi ha manera. O a educació física bé i a matemàtiques malament. Són o no són intel·ligents aquests alumnes?

També hi ha altres alumnes, com he dit abans, molt intel·ligents però molt diguem-ne "ganduls" (aquest és un terme que, desgraciadament, s'està posant de moda en les nostres escoles...) i altres, cada cop més, que no són tant intel·ligents però que s'esforcen i molt per aconseguir bons resultats.
Donem atenció a tots aquests alumnes? Hauríem de treballar les intel·ligències segons l'alumnat? Aquest és un tema "el de les intel·ligències múltiples" que tocarem en el següent article.

Fins aviat, Dani

 
El valor de la intel·ligència por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El Valor de la diversitat, l'alteritat i la cohesió social

Bones amics i amigues!

Després d'una setmaneta intensa, com no, retornem a escriure un post en aquest bloc sobre l'educació. També us vull dir que, el projecte del llibre on es reculliran aquests posts però àmpliament explicats i altres articles no publicats, va per bon camí i espero que ara amb el temps que m'oferirà l'estiu us pugui explicar quelcom més sobre aquest projecte!

Bé, avui parlarem sobre el "VALOR DE LA DIVERSITAT, L'ALTERITAT I LA COHESIÓ SOCIAL" en l'àmbit educatiu, però matitzant alguns aspectes.

"On hi ha educació no hi ha distinció de classes" (Confuci)

Parlant dels termes diversitat i alteritat, la gent pot pensar que estem parlant de les mateixes coses; cal dir que encara que semblin termes sinònims, hi ha una gran diferència. La realitat és que tots som "diversos" però no tots som capaços de posicionar-nos "respecte a l'altre".
Així doncs, com hem vist la diversitat és el significat propi de la paraula, tots som diferents, metre que l'alteritat és la capacitat per posar-nos en la pell dels altres.

Permeteu-me que faci una reflexió pel que fa a l'alteritat. En les nostres escoles, hi ha molta diversitat, sobretot amb el "boom" migratori dels últims anys, però hem arribat a l'alteritat per a fomentar la cohesió social dins dels nostres centres educatius? Complicada resposta.

Com a mestre, als centres educatius podem veure que els professionals atenen aquesta diversitat, ja sigui cultural o per necessitats específiques de suport educatiu. Dins de l'aula, tots som iguals, malgrat tots som diversos estem fomentant aquesta alteritat. Ja ho fem quan passa alguna cosa dient als nostres alumnes: "T'agradaria que t'ho fessin a tu això?" però a l'entorn, en la nostra quotidianitat, continuem parlant de diversitat i actuant des d'aquí més que des de l'alteritat.

Si tot això succeeix, s'estaran produint processos d'exclusió social i no pas de cohesió social.


Les famílies, altre cop, tenen un paper fonamental. Tant els d'aquí, com els d'allà. No potser que un nen no vingui a l'escola perquè "se'n va a esquiar el cap de setmana i ja marxa divendres", com no venir perquè "farem la festa del corder". L'escola és una institució diversa que ha de cohesionar-se i partint de l'alteritat ha de fomentar plantejaments des d'una perspectiva global i àmplia.

No em d'entrar en posicionaments individualistes, hem de pensar que l'escola és la principal eina de la cohesió social d'una societat. Per tant, tothom, repeteixo, tothom ha d'aplicar-se la paraula alteritat i pensar més en els altres.

Jo si vaig a qualsevol indret, he de continuar sent com sóc (divers) però he de procurar "respectar i adaptar-me" aquell tipus de societat (alteritat). No he de fugir dels meus principis, al contrari, són un tret característic de la meva personalitat, cultura i ser; però he d'estar predisposat a submergir-me i enriquir-me amb l'alteritat que em proporciona aquesta societat o cultura nova en la qual estic immers.

Segons Pérez Gómez (1998) L'escola ha sigut i és una institució social. Però ha sigut la "societat" més que "en la societat". Tant és així que els fets, ideologies, situació contextual de cada societat determinen i configuren l'escola en particular i el sistema educatiu en general".

Per tant, tots, sense excepcions hem d'aportar el nostre granet de sorra per amb aquests valors tenir una societat molt més COHESIONADA, i l'escola té un paper clau en aquesta fita.

Fins aviat,

Dani
El valor de la diversitat, l'alteritat i la cohesió social por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor a l'obediència a l'autoritat del mestre

Bones amics i amigues!

Avui parlarem del valor a l'obediència a l'autoritat del mestre.

Aparentment no hauria de ser extrany veure a la figura del mestre dins del sistema i comunitat educativa com una persona amb certa autoritat.

Com a autoritat, no tracto de parlar com si els docents fòssim uns dictadors, sinó més haviat parlo de l'autoritat com a eina fonamental del respecte vers una persona que té i que ens vol transmetre una sèrie de continguts i competències i ens vol formar com a persones dins de la nostra societat. L'obediència és un concepte relacionat amb la influència, per la qual hi ha persones que sovint fan accions en contra de les seves creences o voluntats.

En l'escola, sempre hi ha alumnes que no volen treballar, però si són obedients, respecten aquesta autoritat del mestre i fan el que se'ls hi demana. Evidentment que, en quant es perd aquesta obediència a una autoritat, realitzar qualsevol cosa suposa un repte pel docent d'abast il·limitat. Quantes vegades ens hem trobat a alumnes que no volien obeir? Com s'ha de reaccionar?

A l'escola hem passat d'un extrem a un altre: de l'extrem del "pànic al regle" a l'extrem de "riure-se'n del regle". Aparentment no hauria de ser extrany que en un sistema educatiu i social jeràrquic algú complís les ordres que li són donades per una autoritat. Però, en l'escola això es pot tòrcer quan entren la figura dels pares/mares superprotectors.
Quan es castiga a un alumne per algun fet, torno a remarcar que els mestres no som autoritats dictatorials i els càstigs no són "fuetejades" ni "extorsions", és pel seu bé.
Si tens un alumne que continuament molesta a la classe i que no creu, què has de fer? Deixar-lo que campi lliurement? S'ha d'actuar i, moltes vegades, hi ha decisions que no són populars però que serveixen per posar les coses al seu lloc. El mestre és mestre i l'alumne és alumne. I pot haver molta dinàmica i col·laboració, però que ningú s'equivoqui: el mestre és el que mana i té l'última paraula.

Fa uns dies i com a una mesura més en l'àmbit de les retallades educatives que, de nou ens afecten a tots els membres de la comunitat educativa, no només als mestres, el Ministre Wert promovia una sèrie de retallades, com si aquí a Catalunya ja no n'haguéssim fetes proutes.
La gent que no es mou en una classe de qualsevol llar d'infants, escola o institut pensarà que tenir 30/33 alumnes en una aula tampoc pressuposa un esforç, doncs la típica resposta que et pots trobar és que "abans se'n tenien fins a 40!".
Per mi tampoc! Jo crec que si els alumnes fossin obedients i respectessin a l'autoritat en podria tenir fins a 50!!
Ara bé, jo els invito a entrar a una aula amb 30 alumnes que no et fan cas i, ja no en parlem de les necessitats educatives especials, els famosos plans individualitzats. Es pot fer? Evidentment que sí, però amics i amigues tornarem a l'època del famós "pànic al regle" doncs tenint aquesta poca obediència a l'autoritat del mestre amb una aula de 30 alumnes serà com està en una gàbia plena de feres. Salvis qui pugui!

Per tant, quan un mestre vol que un alumne faci una cosa, és pel seu bé. No cal que després vingui el pare/mare que tampoc té aquesta obediència al mestre demanant explicacions i desautoritzant aquesta autoritat. Sinó reflexionem com és que abans si un mestre et pegava que ens passava a casa?

La resposta ja la sabem.

Stanley Milgram demostrà que les persones amb personalitat autoritària no eren pas anormals, que no tenien cap desviació de personalitat ni res de semblant, que eren persones, que són persones, com tots nosaltres.
Sempre hi pot haver mestres millors i mestres pitjors, igual que en altres professions, però s'ha de saber respectar aquest valor tant oblidat avui en dia en les nostres escoles.

Fins aviat,

Dani
El valor a l'obediència de l'autoritat del mestre de El valor a l'obediència de l'autoritat del mestre està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a eduvalors.blogspot.com.es
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de pertànyer a un grup social

Bones amics i amigues!

Després d'una setmaneta intensa, retornem a la feina amb aquesta nova blocada.

Que vivim en una societat individualista és un tòpic, com tants d'altres. L'egoisme ens ha invaït i ens preocupem més pel nostre benefici que pel benestar dels altres. Això no hauria d'esser així, sinó que en comptes de societat individualista, hauríem de parlar de societat formada per individus. M'agradaria primer explicar el què és un grup social, així sabrem i notarem la importància que pot arribar a tenir en les nostres escoles. El valor de pertànyer a un grup social, qualsevol que sigui és vital per als nostres nens/es, doncs l'individualisme que ens porta la societat actual i també es palpa en l'àmbit escolar. Semblem autèntics gats MEUlant, "lo meu és meu i lo teu és meu també"...A l'escola ho veiem des de ben petits, compartir uns colors costa i molt, i sempre hi ha més d'un que se'ls apropia.

Així doncs, direm que un grup social és un conjunt de persones que mantenen una relació de tipus social. En l'escola, ja montem els grups socials per edats (primer curs, cinquè curs, etc.), tenen una característica en comú: gairebé tots/es han nascut en el mateix any, una altra característica és que, en teoria, tenen el mateix nivell escolar a nivell de continguts i competencial. Gairebé, ho dic perquè no és totalment verídic sabem del cert que no és així.

Retornem a la definició d'abans, dins d'aquesta relació cada membre del grup adopta uns rols (per exemple el líder) i els grups s'imposen unes normes internes (també poden tenir unes externes, com les que marca una escola). Tots aquests trets defineixen a aquest grup amb una identital social diferent a altres grups socials.

Aquesta relació social té punts d'unió i de desunió, coses en les que puguem estar a favor o en contra, subjectes els quals el grup accepta o refusa per una acció o unes conseqüències. Per exemple, si tenim un grup totalment unit i "amb bon rotllo" entre els membres d'aquest, si introduïm un subjecte que començar a ficar mala maror, inmediatament el grup el refusarà per la seva conducta o les seves accions, i aquest si vol l'acceptació del grup, haurà d'intentar modificar aquestes conductes per aconseguir l'autoestima dels seus companys.

Charles Horton Coley (que ja l'he esmentat en anteriors articles), va dividir els grups socials en primaris i secundaris.

Els primaris són aquells on la implicació personal és màxima i sol tenir més durada, és a dir, la família; mentre que la resta de grups són els secundaris: amics, grup classe, etc.
Això, actualment està canviant bastant i cada cop més, podem veure i en les nostres escoles que els segundaris agafen el protagonisme dels primaris. Prefereixo imitar conductes o accions del company de classe que té més èxit, que els dels meus pares i si el líder em diu això ho faig tranquilament però a casa ja és una altra història! Quantes vegades hem pogut escoltar la típica excusa (que moltes vegades és veritat) quan demanes explicacions a un alumne d'una actitud o conducta no gaire bona, per exemple, prendre-li el llapis al company, i et diu: "És que m'ho ha dit el Pepito...", és clar, el Pepito és el líder i no li cau bé l'altre i t'ha enviat a tu a fer-li la feina bruta...i tu per aconseguir l'afinitat del Pepito ho fas i t'engantxen.

Aquest és un aspecte clau no només en les escoles, sinó en la nostra societat, el valor de pertànyer a un grup social i LA FAMILIA, hauria d'ésser com no la clau, per recuperar aquest grup social primari al qual els nostres infants han de tenir un mirall i poder esdevenir millors persones, que és en definitiva el que tots volem per tenir una millor societat!

Per finalitzar tots els grups tenen un punt de formació, de màxima únió, conflictes i una dissolució. Fins aviat,

Dani


El valor de pertànyer a un grup social por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la igualtat, el tracte per igual

Bones de nou amics i amigues!

Bé, aquesta setmana crec que només introduiré aquesta nova blocada, doncs dimecres, dijous i divendres estic de colònies amb els meus alumnes (crec que el tema de les colònies l'abordaré en altra ocasió, doncs és un tema que s'hauria de tocar en l'escola, ja que en la meva humil opinió crec que s'haurien de replantejar i molt si fer-les a l'escola o fer-les fora de l'escola, però ja en parlarem...). El dissabte estic de Congrés i el diumenge tinc partit de futbol, la meva altra passió. Per tant, setmana "completa", conjuntament el divendres 11 és el meu cumpleanys i intentaré celebrar-ho en quant la meva agenda em deixi, doncs 30 anyets no es compleixen cada dia!

Avui us parlaré sobre el VALOR DE LA IGUALTAT a l'escola.

La convivència escolar s'ha d'edificar sobre una base de solidaritat i, aquesta última ha de sostenir-se sobre el valor de la igualtat. Ha l'escola sempre ha de prevaler que, fins que no es demostri el contrari, tots els alumnes són iguals davant dels mestres. Dic fins que no es demostri el contrari, doncs sempre hi ha excepcions: aquells alumnes que pel seu tarannà particular has de tenir més mà dreta que esquerra, per exemple i si saps que t'enfrontes directament amb ells/es et pot sortir el tret per la culata parlant clarament.
Malgrat aquestes "excepcions" que hi són i cada cop més, tots els alumnes són iguals i se'ls ha de tractar de forma igual.

Aquesta igualtat no hauria de tenir en compte diferències, però no pot permetre jerarquies, que és al que vull arribar sempre exceptuant la figura docent, és clar.

Igualtat vol dir que tots som capaços de conviure, ningú està per sobre de l'altra persona. Això en l'escola sempre costa, sempre hi ha alumnes que es dediquen a fer-li la vida impossible als altres. El valor està en saber compartir, ser solidari i treballar conjuntament (això tampoc estaria malament apuntar-s'ho per al conjunt de la societat, aquí ho deixo!). Aquests tres factors costen i molt, perquè que algú deixi un miserable llapis a un altre, moltes vegades pot arribar a ser impossible.

A l'escola, ningú sobra, tothom té la seva raó de ser i tothom hauria de tenir el seu futur lloc al món.
Moltes vegades, i anem a la crítica, a l'escola es deixa en banda a aquell alumne/a amb uns resultats acadèmics diguem-ne "complicats". Potser no ens hem parat a pensar que aquell alumne/a que és bastant fluix en matemàtiques o llengües, té un alt grau de competència artística i visual. O bé, és un portent de la naturalesa i els esports( i com a mestre d'Educació Física ho he vist,tot i que ja faig més de tutor que altra cosa...) són el seu medi i si desenvolupa a la perfecció.

Per tant, tothom té la seva dignitat i utilitat en aquesta societat. L'escola i les institucions educatives, sobretot els Instituts, haurien de disposar de mecanismes per integrar aquests alumnes que parlant malament "acadèmicament són un fracàs". Potser no ens hem parat a pensar que no se'ls pot deixar en banda i integrar-los en algun altre lloc. Tot això ho engloba el tema tant famós en educació com són les Intel·ligències Múltiples. De les quals ja en parlarem.
Fent broma i obrint un parèntesi descomunal, qui li diria al famós "Cachuli" ex parella de la Isabel Pantoja, que essent un simple cambrer acabaria destacant com a Alcalde de Marbella, malgrat la seva maravellosa gestió!

Si mirem els últims informes PISA, estem a la cua en matèria d'educació. Per tant, alguna cosa estarem fent malament. Si més no, si aconseguíssim trobar allò que els motiva a aquests alumnes, potser aconseguiríem donar-li la volta a la truita. Però també ja en parlarem.

Finalment dir que l'escola ha de tenir molt en compte, la cohesió de grup doncs és un factor determinant en el valor de la igualtat, ha de basar-se en allò que comparteixen els seus membres i no en allò que els diferencia, doncs això pot causar desequilibris i enfrontaments.
Sentir i reflexionar partint d'un mateix és la base per ser solidari dins dels grups de pertinença i que la igualtat sigui el més àmplia possible hauria d'esser un valor a tenir en compte en el nostre món de l'educació.

Per a ser més igualitari sempre ens hauríem de posar en la pell dels altres i valorar quina és la nostra virtud.

Bona setmana!

Dani


El valor de la igualtat, el tracte per igual por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

La personalitat, valorar-la per saber actuar

Bones amics i amigues d'arreu del món!

Bé, m'agradaria començar aquest nou article al meu bloc agraïnt i molt a totes aquestes persones que diàriament van seguint el que, bonament, vaig redactant i reflexionant sobre l'educació en valors que fa falta i molt en la nostra societat actual. Gràcies als d'aquí, però també gràcies als seguidors d'altres indrets com EUA, Regne Unit, França, Alemanya i Rússia, això de saber qui et segueix al bloc és si més no ben curiós. Avui quan he mirat les estadístiques m'ha fet molta, com diria en Josep Antoni Duran i Lleida, "il·lusió".

Doncs amb "il·lusió" continuem la redacció.

El diumenge, mirant un documental a TV3, la cadena de televisió autonòmica de Catalunya parlaven d'un dels temes "estrella" d'aquest bloc: "La cultura de l'esforç". Em vaig quedar amb una comparativa molt interessant entre la nostra societat d'aquest país i la societat del Japó.
Aquest "individualisme" preocupant que ens està invaint ràpidament és exactament igual que el que va invair al Japó ja fa unes quants anys i que va originar una societat totalment individualista, perdent els sentiments socials de pertànyer a grups socials.

Bona culpa en té aquest subsidi en el qual hem viscut aquests darrers anys de bonança, en els quals hi havia "pa" per a tothom i tothom a començat a pensar en el seu interés particular deixant de banda els interessos del conjunt com a societat.
 Tothom a "xuclat" el què ha pogut i més de la societat i ha "passat" olímpicament de què pot ser al que ell/a no li era del tot necessari i hauria algú que potser si que ho necessitava i més.

Enllaçant amb els valors que relacionant-los amb el món de l'educació, poc a poc, vaig desgranant en aquest bloc, parlarem avui del valor que té reconèixer i saber el tipus de personalitat que tenen els nostres alumnes en les escoles.

El psicòleg Pinillos, 1988, que va ser Premi Príncep d'Astúries d'Humanitats, va resaltar que "un dels camps més complexos, per no dir confús, de la psicologia actual és el de la personalitat humana". Tothom reconeix les típiques afirmacions de: "Tots som diferents" o "Digues-me amb qui vas i et diré qui ets" . Totes dues per afirmar que som el resultat d'una combinació del que som en néixer i dels efectes de la nostra història particular.
Per tant, traslladant-ho tot això al món educacional, que és el que m'interessa, sabríem justificar, els mestres o pares i mares, com reaccionarà el nostre alumne o fill/a davant d'un fet imprevist? Com es comportarà? Hem de valorar aquesta personalitat per a saber o intuir aquests tipus de reaccions. Més val apagar una espurna, que un foc no? Quan ja s'ha estés aquest foc, es complicat apagar-lo o buscar una solució, així doncs, valorar aquesta personalitat ha de ser fonamental en la nostra educació com a mestres i progenitors.

 PERSONA VS PERSONALITAT

En nombrosos contextos i àmbits s'utilitza el terme "personalitat" per a destacar una propietat que converteix allò que la posseeix en alguna cosa única, identificable i que destaca per aquesta propietat. Quants cops haurem sentit: aquest nen/a té una personalitat diferent! Quina personalitat que té, sempre vol manar ell!

M'agradaria abans de continuar amb el terme personalitat fer un parèntesi i diferenciar persona de personalitat. La persona designa un individu humà concret, mentre que la personalitat, al contrari, és un terme científic formulat pels psicòlegs amb la intenció de formar-se una idea de la manera de ser i actuar que caracteritza l'organisme psicofisiològic que denominem persona. Aclarint-ho millor, la persona és l'individu humà i la personalitat és la seva manera de ser i actuar com a tal.

Per tant, podem afirmar que la personalitat és tant un terme corrent i habitual en el nostre llenguatge quotidià com un concepte que forma part de la psicologia. Diferenciaríem l'afirmació de "és un bon alumne a un alumne amb bona personalitat"? És evident que la primera afirmació ens recalca que és molt bon estudiant independentment de la seva manera de ser, mentre que la segona ens remarca que té una manera de ser i d'actuar bona, però els resultats acadèmics potser no són del tot bons o no.

Llàstima però del que tots els pares volen sentir: "és un bon alumne i amb bona personalitat" moltes vegades no es compleix, i els mestres hem de camuflar el què volem dir amb: "és un bon alumne però la seva personalitat..."; o a l'inrevés, quan als alumnes els hi costa "és un nen/a amb molt bona personalitat, però hauria d'estudiar més". Aquests són bons recursos per no realitzar un atac frontal a uns pares que venen a fer una tutoria, doncs, la majoria de vegades que parlin dels defectes del teu fill/a és un tema "tabú" i poc agradable.

Per finalitzar aquest tema de la personalitat com a valor a tenir en compte per saber com actuar direm que la personalitat és un constructe que inclou altres de més simples, com ara les emocions (tocades amb anterioritat), els pensaments, les actituds (també explicades en anteriors articles), les cognicions, etc. És a dir, fa referència a la totalitat de l'individu humà. La personalitat són un conjunt de formes i maneres caracteristiques que té un individu d'enfrontar-se al medi.

Allport, va opinar que caràcter i personalitat són termes sinònims. L'ús del terme caràcter implica judicis de valor ètic i moral i dificulta la tasca objectiva del psicòleg que vol analitzar la personalitat de l'individu. Allport ens planteja la definició de personalitat com "el caràcter sense valoració o el caràcter com a personalitat valorada". Així doncs, quan diem "Quin caràcter que tens!" ens estem referint a la seva personalitat, que per segons quines maneres d'actuar reaccionarem amb més o menys caràcter, segons el nostre estat d'ànim aquest caràcter el treurem més o menys de manifest; per tant, els mestres, familia, amics i societat tindrem molt a dir en aquest caràcter personal, aquesta personalitat dels nostres nens, estem a temps de saber-lo entendre i valorar-lo per a les nostres actuacions.

 Fins aviat,

 Dani

 
La personalitat, valorar-la per saber actuar por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de les emocions a l'escola

Bones amics i amigues, avui m'agradaria destacar el valor que tenen les emocions per al nostre alumnat.

Emocionalment, en les nostres escoles tenim un alumnat molt divers i susceptible a rebre un "bombardeig" d'efectes interpersonals que tendeixen a afectar, i molt, les seves emocions i de retruc el seu rendiment a l'escola.

Per començar direm que existeixen fonaments neurocientífics que avaluen la importància de les emocions per a l'equilibri de la persona. És a dir, les emocions poden afectar i afecten als nens i nenes equilibrant-los o desequilibrant-los emocionalment.

Per tant, direm que les emocions són educables i deuen ser educades. Hem de preparar al futur de la nostra societat per a respondre "emocionalment" i valorar les situacions emocionals de la millor manera possible afrontant-les amb naturalitat i evitar que afectin sempre positivament en la vida quotidiana.
Com respondre a una actitud emocional d'un alumne que a casa seva ho està passant malament, per exemple per una situació familiar adversa: separacions, discussions, mort d'un familiar, etc?
Valorar-ho, entendre-ho i acompanyar a aquest alumne emocionalment és, en el meu parer un deure que els mestres o educadors hem de tenir molt en compte amb el nostre alumnat.

El significat d'emoció és molt més ampli que el de la paraula "emocionar-se", doncs les emocions superen l'àmbit de la vida personal i de les relacions interpersonals de les pròpies estructures socials, culturals i polítiques.

Per exemple, tenim un alumne "normal" que treballa amb "normalitat" i que l'estructura familiar és "normal", intrapersonalment és un alumne ben valorat. Anem a veure què passaria si aquest mateix alumne interpersonalment (de fora en dins) pateix un refús social del seu grup classe per la condició que sigui: no cau bé, és d'un altre color de pell, té un caràcter fort, etc. Passarà que, tot i tenir una aparença "normal" (ja definiríem què és normal i què no ho és...) com que la part interpersonal de les seves emocions està fallant o l'està perjudicant, aquell alumne emocionalment tindrà algun tipus d'afectació en la seva conducta: la frustració de no pertinença al grup, una major crida d'atenció amb actituds poc correctes per captar l'atenció dels companys o mestres, conflictes personals i grupals, etc.
Així doncs, l'emoció interpersonal també és molt important, doncs ens posa en contacte amb l'altre, la necessitem per construir-nos i sentir-nos part de la comunitat.

De vegades, com hem vist, hi ha famílies que veuen amb descrèdit el què li passa al seu fill/a emocionalment i que realment està afectant a la seva conducta, resultats acadèmics, relacions amb els companys, mestres o propis pares.
Poden pensar què li està passant al seu fill doncs ells estan fent les coses "bé" i resulta que la part que falla és aquesta emoció interpersonal, que li està impedint construir-se emocionalment i sentir-se part de la comunitat. També és vertader que hi ha certs alumnes que tenen una afinitat per perdre aquest valor emocional de la interpersonalitat. Són refusats constantment pel grup i això provoca una ansietat als pares i mares que pot provocar més desafecció interpersonal a aquell nen/a.

Tenim que conèixer per ser capaços de sentir i sentir per a conèixer. Aquest és el valor que els mestres hauríem de saber transmetre als nostres alumnes.

Per tant, és de vital importància treballar el valor de les emocions a l'escola, no com a matèria inerta i diferenciada de la resta d'assignatures sinó conjuntament amb tot aquest currículum que hem de treballar a l'escola.

La societat actual ha canviat, emocionalment hi ha molts factors que poden influir en aquest valor en els nostres alumnes, els quals recordem s'estant transformant en éssers socials i com a tals, han de saber valorar aquestes emocions i ser el més forts intrapersonalment i interpersonalment.

La denominada intel·ligència emocional té dues dimensions, com hem vist. Aquesta intel·ligència emocional, s'ha de traslladar a l'educació i transformar-la en educació emocional, no sent afegida sinó enllaçada amb els continguts i competències treballades curricularment.

Així crec que hauríem de tenir la "competència emocional" treballant-la com a valor en la nostra educació. La base de la intel·ligència emocional té un paper fonamental en la construcció moral de la nostra futura societat.

Resumint: matemàtiques, llengües, coneixement del medi natural, social i cultural...i emocions. Molta feina, per tant remarcar el valor de la gestió del temps escolar, article que no fa gaire vaig penjar en aquest mateix bloc.

Fins aviat!

Dani

 
El valor de les emocions a l'escola por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la responsabilitat

Amics i amigues, en aquesta nova blocada anem a parlar sobre el valor de la responsabilitat.

Aquest valor, perdut i poc utilitzat en la nostra societat, doncs cada cop més ser "responsable" ja sigui amb els teus actes o fets esdevé molt dificultós, no només en la nostra societat, sinó en els nostres alumnes.

Anem com sempre, a definir què és la responsabilitat.
Segons el diccionari: "La paraula responsabilitat prové del llatí responsum, que és una forma llatina del verb respondre. Per això diem que responsabilitat és¨l'habilitat de respondre¨."
Responsabilitat és respondre a un fet (bo o dolent) o a un acte. La responsabilitat està formada per un estímul de causa - efecte. Tenim un fet (causa) i tenim una o vàries reaccions que es poden produir a aquest fet (efecte).

Ara, sigueu "responsables" i "responeu-me" aquesta pregunta:

 - Creieu que els nens i nenes de qualsevol edat, són responsables i responen als seus actes?

Bé, hi haurà diversitat d'opinió en aquesta qüestió, però jo com a mestre us la contesto des de la meva prespectiva neutra: NO, gaire. No gaire, en el sentit de què potser sí que existeix una minoria mínima que és responsable, però generalment no ho són.

Sempre que exigim responsabilitats a un alumne per algun fet: "Has pegat tu al Pepito?", per exemple, es tendeix a no ser-ho.
 Podríeu imaginar la multitud de respostes realitzades:

- Opció A: "Ell m'ha insultat", ens està dient que sí, l'ha pegat, però la culpa és del Pepito perquè l'ha insultat... D'aquesta responsabilitat li direm la responsabilitat de sinònim de causa, la causa és l'insult i l'efecte és el cop que li he pegat.

- Opció B: "Ha sigut sense voler", ens està dient que sí, l'ha pegat però la culpa no és seva, doncs ell passava per allí i, vet aquí que li ha donat un copet sense voler... Aquesta és la responsabilitat de la causa encoberta, la causa és jo passava per allí sense voler i l'efecte és el cop que li he pegat.

 - Opció C i la més radical: "Noooo, jo no he sigut ha sigut el Joanet!". Rotundament quan hi ha una afirmació tant negativa, algun sentit ens diu que segurament serà tot al contrari. En aquesta opció, hem de recòrrer als testimonis dels fets (altres nens) i fer de policies, tasca diària també a les aules, doncs a part de mestre has de fer de policia. I quan es pot verificar que SI, l'ha pegat, llavors després de l'opció C entrarien en joc la A i la B com a el comodí del públic en els concursos televisius. Aquesta responsabilitat, bastant utilitzada, és la responsabilitat de treure'ns de sobre la pròpia responsabilitat, és a dir, jo sóc reponsable perquè no he pegat però he vist qui ho ha fet, i li passo la paraula a aquell company/a que potser no m'acaba de caure del tot bé.

 - Opció D i la que mai o gairebé mai surt: " Sí, he sigut jo". Aquesta opció, dic i afirmo amb rotunditat MAI surt, perquè el valor de la responsabilitat s'està perdent. No tenim a cap nen/a que ens digui que ha pegat a un altre i que ha perdut els papers, li sap greu i no ho tornarà a fer.
Llàstima que aquesta responsabilitat que és la virtud de ser la causa dels seus propis actes, és a dir, la responsabilitat d'assumir les conseqüències dels nostres actes. Sí he pegat i a canvi hem mereixo una conseqüència positiva o negativa, en aquest cas segur que serà negativa per aquest fet.

Per tant, amb aquests exemples hem de contribuir a que els nostres nens/es comencin a ser "responsables" dels seus fets o actes, atribuint-los hi aquest sentit que els hi pertoca.
Tant si són actes positius (treure bones notes) com negatius (pegar) hem de fer veure que tenen unes conseqüències, i que com a persona tothom comet errors evidentment, som humans, però per millorar hem de tenir un valor de la responsabilitat que ens ha de fer crèixer més i millor com a futurs integrants d'aquesta entervolida societat.

Fins aviat!

Daniel


El valor de la responsabilitat por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor de la gestió del temps en les nostres escoles

Bones amics i amigues!

Avui, m'agradaria parlar del valor que li donem a la gestió del temps durant el període escolar.
He parlat de les famílies (faltava implicació), de l'esforç, de l'exigència, ... del valor d'entendre les actituds dels alumnes (faltava responsabilitat als mestres en el seu paper) i, finalment, ara m'agradaria reflexionar sobre la gestió del temps i quin valor que se li dóna per part de les direccions escolars.

No cal demostrar, doncs ja està reflectit en molts informes estil PISA, que l'educació del nostre país està saturada, poc equilibrada i els resultats dels nostres alumnes deixen, si més no, bastant que desitjar en comparació a la resta de països europeus.
Aquí a Espanya s'ha primat més l'ordre dels partits polítics a fer Lleis d'Educació i anar-les substituint per altres sense sentit per embolicar i molt a la comunitat educativa. Guerres partidistes entre PP i PSOE, en els quals només hi havia un clar perdedor: l'alumnat. A Catalunya, el què s'ha intentat és crear-ne una de pròpia dins del marc Constitucional, la LEC, (criticada pels sindicats) però altrament amb bastantes coses bones al meu parer. Una d'elles és "l'autonomia de centres". Aquesta descentralització, pot afavorir i molt, les direccions de les escoles per a aconseguir que el seu projecte educatiu es consolidi i també a seleccionar el perfil de mestre que més s'adaptaria en aquell model escolar.
Però aquesta no és la qüestió, el valor al que en aquest article em vull referir és la gestió del temps. Relacionat amb aquesta bona, al meu entendre, autonomia de centres m'agradaria que penséssim en com és gestiona aquest tempo.

A on vull anar a parar? Refexionem amb aquestes preguntes que llenço en l'aire:

- És necessari realitzar totes o gairebé totes les festes marcades en el calendari escolar? Què és més important en la nostra educació: la diversió o l'obligació?

És clar, amb aquesta autonomia cada centre decidirà el què al claustre i al consell escolar li sembli, però després observem-ne els resultats.

En la meva humil opinió, crec que es perd molt de temps ( i ara vaig al valor) fent altres coses que no suposen un aprenentatge pel nostre alumnat. És necessari allargar la festa, per exemple, de Sant Jordi, durant tota la setmana treballant tallers? Crec que no.
Està bé que la "canalla" disfruti i gaudeixi d'altres coses a l'escola que no siguin els continguts i competències, però voleu dir, amics i amigues, que ho estem gestionant bé?
Voleu dir que, en aquest cas, comunitat educativa no ens estem passant amb tanta diversió. L'escola ha de ser divertida, és clar, però no lúdica. Crec que és un greu error que molts centres, pares i mestres tenen.

El nen/a té molt de temps per jugar, però és necessari que a l'escola també? Hauríem de ser més conscients de que si li volem exigir coses al nostre alumnat, hauríem de crear també un clima d'exigència valorant que el temps escolar, és també un temps d'or i que no es pot perdre recreant-nos.
Repeteixo, està bé organitzar alguna festa a l'escola, però el què no entenc és la manera de treballar "festivament" d'algunes comunitats educatives. Doncs, segurament allò que ara disfruta i gaudeix el nen, després s'esdevé un "infern" quan aquest nen/a passa al següent cicle educatiu.
Retornant al principi de l'article, i mirant la nostra educació veurem que la distància entre Primària i Secundària és en el valor del temps del que us he parlat "abismal".

Per tant, millorem en com hem d'ensenyar el què hem d'ensenyar: llengües, matemàtiques, medi, socials, música, plàstica, educació física, ... i deixem-nos de fer de tot menys de transmissors de coneixements, continguts, valors i competències.
Busquem enllaçar les actituds de motivació del nostre alumnat però aplicant-hi el què realment ens interessa, doncs el que volem és que la nostra futura societat tingui més coneixements i aptituds i actituds que no pas nosaltres mateixos.

Gràcies i fins aviat,

Daniel


El valor de la gestió del temps en les nostres escoles por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El valor d'entendre les diferents actituds del nostre alumnat

Bones a tots i a totes!

Avui m'agradaria parlar, en aquest article de les actituds (bones o no) del nostre alumnat actualment.
Per començar, m'agradaria remarcar-vos algunes definicions notòries que m'han impactat al llarg de la història, per poder abordar millor aquest tema, preocupant, si més no, en el desenvolupament diari a les nostres aules:

- Segons Theodor Newcomb (1959) ens diu que les actituds són “una forma de veure amb grat o desgrat alguna cosa”. Aquesta definició és senzilla i entenedora, sintetitzant-la  podem veure que tenir una dolenta o bona actitud a la classe prové dels alumnes, si els agrada o no el què s’està fent.

En aquest corrent del conductisme, les actituds van lligades al comportament i estan conceptualitzades sota la noció d’hàbit.

-Veiem-ne ara unes altres definicions: de Rosenberg i Hovland (1960), que ens diuen que les actituds són “la predisposició a respondre a algun tipus d’estímul amb certes classes de resposta”. És lògic, estímul - resposta, per tant, si produïm un estímul positiu en els nostres alumnes segurament obtindrem una resposta positiva, tot i que no està garantitzat al 100%. Si obtenim una resposta negativa, potser també hem de mirar que alguna cosa del procés d'ensenyament / aprenentatge no rutlla prou bé, no només la seva actitud negativa.
Petty i Cacioppo al 1981 ens diuen que les actituds són un “sentiment general, permanent més o menys cap a alguna persona, objecte o problema”. D'aquesta última destacaria el paper de la persona, on llavors el/la mestre/a ha d'empatitzar amb els seus alumnes, clarament.

I com a última i més complexa, i ja no us faig exprimir el cap més, Zanna i Recupel al 1988 ens defineixen les actituds com la “categorització d’un objecte-estímul al llarg d’una dimensió avaluativa, basada o generada a partir de tres tipus d’informació: cognitiva, afectiva-emocional i/o informació sobre les conductes passades o la intenció conductual”. Essent aquesta, al meu parer, la més completa.

Com a síntesi, d’aquestes definicions, direm que les actituds, són una predisposició a comportar-nos d’una determinada manera davant d’una situació o d’un objecte social.. I pel que fa a l’última definició direm que les actituds dels nostres alumnes es resumeixen en: un pensament (m’interessa o no), un sentiment (divertit o avorrit) i una actuació (implicació, passotisme o indiferència).

Així doncs tenim que les actituds, en la disciplina estan enteses com una predisposició interna de l’individu. Si partim d’aquestes premisses, la bona o dolenta actitud o actituds a la classe dels nostres alumnes són culpa d’ells/es bàsicament, com a mestre, em quedaria ben tranquil i em podria treure un pes de sobre si em quedés amb aquests conceptes. Però, altrament, analitzant la situació amb més profunditat veurem altres possibilitats que també cal tenir en compte, i més del què ens pensem els docents.

Segons Festinger, autor de la teoria de la comparació social i de la dissonància cognitiva, ens explica que en el cas que vulguem saber si les nostres actituds són correctes millor que les comparem a les dels altres. De tot això se’n diu “comparació social”. Així doncs, si volem saber si som coherents, compararem què diem, què pensem i què fem per a veure si hi ha coincidència. Per tant, si els companys o la gran majoria veu aquell mestre o aquella classe com avorrida i carca, jo com a alumne estaré avorrit i no prestaré gaire atenció.
Si hi ha discrepàncies, el nostre sistema cognitiu les corregirà; en canvi, si la gran majoria troba aquell mestre o classe divertida i entretinguda, potser a mi, com alumne, em farà pensar que segurament la meva actitud no és la correcta i hauré de modificar-la.

Per tant, les actituds tenen un origen individual, és cert, però els grups ens serviran com a recurs per a comparar. Newcomb, psicòleg social clàssic, va dir que les actituds anaven lligades al grup de pertinença i referència. El grup, doncs, passa a ser un mirall on “si ell ho fa, jo també”. Tanmateix si se li dóna aquesta importància al caràcter social, també cal ressaltar l’afectiu, doncs les actituds comporten relacions favorables o desfavorables.
Cal tenir clar que el concepte d’actitud és un constructe teòric. No s’observa directament, de vegades, sinó que potser provocat per conductes que són observables.

Resumint, quan estem fent classe, segons el què observem dels nostres alumnes: poca atenció, passotisme, neguiteix, parlar, jugar, ...podrem afirmar que alguna cosa en el procés d’ensenyament / aprenentatge està fallant. Estarem a temps d’intentar buscar una solució, com a docents, abans de què ja sigui massa tard. Per tant, modificar aquest procés per a obtenir una actitud favorable dels nostres alumnes, és feina nostra, dels mestres i caldrà estar atent a aquesta observació prèvia de les conductes dels nostre grup classe. Grup mogut, buscar classes molt pautades i amb bastants activitats, grup tranquil, doncs classes més dinàmiques.
Així que qui vulgui millorar, doncs si no recordo malament l'ésser humà aprèn durant tota la seva vida, haurà de mirar-se també el "seu melic" i veure que potser ell també ha de canviar alguna cosa en el comú procés d'ensenyament / aprenentatge on no només intervenen els alumnes com a protagonistes, sinó que el paper o rol del mestre tenint un "valor per entendre aquestes actituds del nostre alumnat" és fonamental.


 Bé fins una altra! Daniel

 
El valor d'entendre les diferents actituds del nostre alumnat por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

La pèrdua del valor estructural dels rols famíliars

ELS FILLS/ES PER DAMUNT DE TOT

Bones amics i amigues, m'agradaria avui parlar d'un valor que, malauradament, cada cop s'està extenent més en les famílies de la nostra societat: el valor estructural dels rols familiars.

Ara, si preguntés a qualsevol de vosaltres quins són els rols d'una família tindríem: pare, mare (o mare, pare), fill/a. Fàcil resposta. No entraré a valorar altres possibles rols dins d'aquesta estructura familiar, els quals no em toca debatre en aquest article. Respecto els altres rols com a docent i com a persona, però no els comparteixo.

Continuant, faig la següent qüestió: Es compleixen aquests rols familiars?
La resposta, ja deixa lloc a seriosos dubtes que, com a mestre puc afirmar. Per tan, la resposta és negativa: NO.

Per què?

Remontem-nos a fa uns anys, quan les estructures familiars estaven molt marcades per l'estil de societat en la qual vivíem: PARE (al treball i cap visible familiar), MARE (a casa i cuidant als nens/es i marit) i fills/es cuidats per la mare amb unes normes clarament definides.
Ara, aquests rols tant definits s'han desconfigurat doncs la societat ha avançat i evolucionat amb la igualtat de gènere lògica com a societat Occidental en la qual estem, i ja no hi ha rols tant definits: el pare i la mare treballen (o no, vist la situació econòmica en la qual estem) i els fills/es ja tenen que quedar-se amb els avis/es o bé amb la cangur.

És important destacar també que aquesta societat en la qual estem, va a un ritme frenètic de treball i estrès, que desgraciadament els nostres infants pateixen i molt, doncs necessiten d'aquestes figures maternes i paternes.
Com dic, ja sabem el que costa posar-nos amb els nostres fills ni que sigui una estona a fer els maleïts "deures" i compartir així les experiències viscudes en les aules.

La reflexió és: no tinc ni deu minuts pel meu fill/a, per parar el temps i compartir un diàleg i establir una rutina de treball? Malgrat l'estrès, feina, problemes econòmics, socials, estructurals (que en parlarem després), etc.
Sí, es poden tenir aquests deu minuts.

Parlem ara del tema "calent": les separacions.
Aquest és el denominat tema calent, perquè com a mestre, és molt sovint (i quan dic molt és en el 98% dels casos) quan veiem una separació veiem un nen/a que en paga les conseqüències.
Separar-se és un fet consumat en la nostra societat. El ritme de vida, l'estrès, el desamor/amor, el conèixer nova gent, l'obertura de la societat, ... hi ha molts motius perquè dues persones es deixin d'estimar; però de ben segur que n'hi ha més importants per a què continuïn juntes, al menys racionalment i educacionalment: els seus fills/es i el valor de formar una família. Abans de realitzar quelcom, hauríem d'estar ben bé segurs del què fem. Ja sabem on vivim, ja sabem amb qui estem, per tant, pensem-nos-ho bé.

Quina culpa té aquell infant portat al món de què els seus pares decideixin separar-se?
S'han parat a pensar què li succeirà a ell/a si veu que, de cop i volta comença a perdre protagonisme, doncs els pares el comencen a deixar com a segon plat?
Són conseqüents, com a persones socials, els seus pares de preocupar-se del seu ego més que del seu fill/a?

Vertaderament, aquestes preguntes no ens les hauríem de plantejar, però són reals.
La realitat és que darrera d'una separació hi ha una pèrdua (per alguna o les dues parts) del valor estructural dels rols familiars. El nen o nena, com no en paga les conseqüències: pèrdua d'interès escolar, crida d'atenció continuada, mals hàbits, agressivitat, mal comportament, desafecció, etc.

És una llàstima, però és la realitat. Des d'aquí demano als pares i mares, degut al motiu que sigui, si decideixen deixar d'estar junts amb un nen o nena pel mig, que recordin que tenen una OBLIGACIÓ com a persones humanes i socials, de al menys mantenir el valor estructural del seu rol familiar per a què el seu fill/a no pagui unes conseqüències "injustes" per a ell (doncs ell no en té la culpa d'aquesta separació).

Per tant, quan portem a la vida a algú en aquest món s'ha de respondre com a progenitor i proporcionar tots aquells rols que com a tal li hem d'establir als nostres successors.

Fins aviat,

Dani


La pèrdua del valor dels rols familiars por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/.

El respecte, la nostra societat el necessita

El respecte com a valor


El respecte és la consideració, atenció o deferència que es deu a una persona. Així docns, és un sentiment que porta a reconèixer els "drets" (dels quals vam parlar a l'article anterior) i la dignitat dels altres com a persones humanes i integrals.

El respecte va intrínsecament lligat a la dignitat de la persona. Aquesta dignitat, ha de ser d'igual a igual, és a dir, si jo vull respecte he de donar respecte vers els altres.

Per tant, el meu respecte s'acaba quan interfereixo en el respecte dels altres. En altres paraules i parlant de llibertats, ho complementarem amb una frase que, actualment i malauradament, està poc de moda: la meva llibertat finalitza on comença la llibertat dels altres. És una frase reconeguda però s'està perdent i molt, així que convindria recordar-la i tenir-la molt present.

Aquest valor, costa d'inculcar en la nostra societat actual. No només en els nens, que moltes vegades veient el que veuen per la televisió, al carrer o, fins i tot a casa, com volem cultivar-lo? De cap de les maneres.

Quantes vegades hem utilitzat a l'escola el terme: no faltis el respecte al teu company/a; o no faltis al respecte al teu mestre/a? Diàriament.
Els insults estan a l'ordre del dia en la nostra vida quotidiana, potser des de que agafem el cotxe fins que veiem l'últim programa televisiu abans d'anar-nos a dormir.

Per tant, m'agradaria que reflexionéssim sobre aquest valor.

No fa massa hi va haver una vaga general degut a la situació econòmica en la qual estem tots implicats directa o indirectament, és clar. Partint de què el dret a vaga és un dret, quin era el "respecte" que van demostrar alguns vers el mobiliari, gent, botigues, ...societat en general?

La resposta és evident, ho vam poder veure tots "en viu i en directe". CAP.

Com a ciutadans humans, socials, independentment de la ideologia que es tingui, no ho he pogut entendre encara. Qualsevol ésser social, incloent-hi els animals no crec que ho fessin això de "destruir" el seu entorn social. O es que a qualsevol ocell se li ocorreria destruir el seu propi niu? Nosaltres potser si.

Els lleons, per exemple, es respecten mútuament. Els mascles, quan tenen una lluita saben de primera mà, que abans de que corri la sang al riu s'han de retirar. Nosaltres com a societat, ni ho sabem ni ho volem saber.Preferim la violència abans que el diàleg. És molt fàcil sortir al carrer quan un està "indignat" i rebentar-ho tot, tallar autopistes i tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada. El més difícil, és manifestar-se lliurement, treure'n conclusions i després lliurar-les a qui les hauria d'aplicar.
Jo em puc manifestar lliurement contra el què o qui vulgui, però sempre amb el degut respecte per les altres persones. Puc estar enfadat o indignat, però els altres iguals no en tenen la culpa. He de fer veure el meu malestar però dialogant amb i qui sigui, tret que ens diferencia i molt, d'altres espècies d'animals.

Fins aviat,

Dani


El respecte, la nostra societat el necessita por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/el-respecte-la-nostra-societat-el.html.

Un valor en decadència: l'exigència

Bé, amics i amigues, avui m'agradaria reflexionar sobre un valor que em preocupa i molt, i que s'està extenent en massa entre la nostra societat juvenil: el valor de l'exigència.

Primer de tot, m'agradaria definir el què significa exigir.

Segons l'enciclopèdia catalana, trobem que exigir és [exigir (castellà), to exact (anglès)]. Demanar imperativament (alguna cosa) en virtut d'un dret, d'una autoritat, una força, etc.

A partir d'aquesta definició, trobo que la societat juvenil a la qual pertanyo, doncs encara em considero relativament jove, demana o exigeix molt, però si em permeteu la reflexió: quina és la nostra "exigència" per donar resposta a la nostra societat?

En una paraula: CAP. Resposta contundent.

Exigim molt, però què donem a canvi? Exigim drets però tenim DEURES? Evidentment, que aquí algú es sentirà ofès, però si ell està tranquil amb la seva consciència, vol dir que segurament a l'hora d'exigir-se ho està fent bé. El què voliar era fer-vos reflexionar, res més.
La reflexió aquesta es veu clarament a les escoles, a l'hora de protestar per les decisions del mestre o de l'escola els alumnes són capaços d'estar "indignats", aquesta indignació la transmeten als pares i aquests busquen solució culpant als mestres o equip directiu. En canvi, la resposta a alguna nota per deixar-se els deures o no portar el material, potser del més divertida: "És que no ha fet els deures perquè el gos li ha mossegat la llibreta".. "És que el meu germà petit m'ha ratllat la llibreta i em feia vergonya portar-la, demà t'ho porto"... Qualsevol excusa serveix i d'aquestes en sé moltes, potser algun dia faig un llibre amb aquestes anècdotes!

Per tant, és molt fàcil exigir als mestres més dedicació als nostres fills o filles i, en canvi, podem tenir fins a set notes a l'agenda perquè no han fet els deures.

Però anem al gra!

Exigència aliena: molta. Autoexigència: CAP o podem dir GENS, per no esdevenir tant radicals...

No és un fet, és una realitat diària escolar. Què puc exigir a l'escola si no ho estic donant com a pare/mare? No ens equivoquem, com vaig comentar en el primer article: Escola= Ensenyament; Família (pares, mares, tutors legals)= Educació. Van intrínsecament lligats, però cadascú ha d'escombrar el seu raconet. La Escola ens ensenya continguts, competències i a casa ens han d'educar.

Així donccs, hi ha alguna cosa que falla..

Quina? La societat o nosaltres com a persones humanistes i integrals?

Reflexionem, autocritiquem-nos abans que res.

Per últim diré que, està molt bé exigir, és més, a la societat hem d'exigir a la gent que mana. És lògic per això estan on estan, per "servir al poble", doncs el poble ha d'exigir. Però a canvi, hem de fer autocrítica i veure que és el que com a humans ens hem d'autoexigir nosaltres.

Definitivament, aquest és el dret de tenir deures, exigir-los i alhora també complir-los.

Fins aviat!

Dani


Un valor en decadència: l'exigència por Daniel Hernàndez Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/un-valor-en-decadencia-lexigencia.html.

La cultura de l'esforç

Avui en dia, el terme “cultura de l’esforç” està en veu de molta gent, incloent-hi els partits polítics, si és cert que només en un hi és present des dels seus inicis, Unió Democràtica de Catalunya, que un dels seus fonaments és l’humanisme cristià.

Esforçant-se per la justícia social i esforçant-se cristianament, és clar.

Vertaderament el terme “cultura de l’esforç”, s’està devaluant en la nostra societat i degut a aquesta pèrdua, com a molts altres valors, cal fer una reflexió ben a fons.

Per començar m’agradaria introduir una explicació d’en Francesc Torralba Rosselló, filòsof i professor de la de la Facultat de psicologia, ciències de l'educació i de l'esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull, el qual comentava en un article publicat a internet:
“No fa massa temps, de l'esforç se'n deia sacrifici i encara avui en el món esportiu, s'afirma que l'única manera d'assolir uns bons resultats és sacrificant-se molt. L'atleta ho sap i per això s'absté de molts plaers per viure centrat en un únic objectiu. No en va hi ha una íntima relació etimològica entre l'atleta i l'asceta i hi ha molts elements en comú entre el monjo i l'esportista d'alt nivell. El sacrifici, que era un valor d'arrel religiosa, expressava necessitat de contenir determinats desigs per concentrar totes les capacitats en una acció i, d'aquesta manera, assolir els màxims resultats. El sacrifici era contrari a la dispersió, al papalloneig social i intel•lectual; exigia una certa dosi d'autocontenció, i sobretot, domini de si mateix, aquesta virtut estoica tan esborrada del mapa educatiu actual i tan necessària per viure en societat.”

Com a esportista, he vist reflexat el meu pensament i, com no, el meu “esforç” en aquestes paraules del Francesc. El primer que em ve al cap és la paraula “sacrifici” lligada també, i molt, amb la religió i reflexionant penso: hem fomentat en la nostra societat aquesta cultura de l’esforç fent algún sacrifici per obtenir el resultat? Obviament, no. Més aviat diria jo, hem fomentat la “cultura del subsidi” o la cultura del esforçar-se poc o gens aconseguint els màxims resultats.
Tots en tenim la culpa: institucions, polítics, famílies, ciutadans, entitats, etc.

Han intervingut diversos factors, un d’ells nosaltres mateixos. L’ésser humà, contra més fácil li posem les coses, més ens relaxem per aconseguir-ho, al conseguir les coses fàcilment, nosaltres mateixos ens pensem que som els millors, els més bonics i els més llestos.

Evidentment, que si a tu et paguen el mateix per treballar a qualsevol feina o quedar-te a casa, pregunto: quina opció esculliries? La segona, lògicament, i qui digui el contrari menteix.

Doncs amb els/les nostre nens/es, ha passat el mateix. Quina cultura estem fomentant, tant en les escoles com a casa? La de l’esforç o la del subsidi? La resposta també és evident.

Ells/es han de veure que les coses costen (més o menys) però costen algun sacrifici. El nen que necessita estudiar tres hores per matemàtiques per treure un Notable i el nen que amb mitja en té prou; però, el que sí que és cert és que per treure aquesta nota es requereix un esforç.

Per tant, és hora d’actuar i de fomentar aquest esforç que en l’actual época en la qual vivim, el necessitem i molt per tirar endavant.

Així que ànims!

Daniel Hernàndez Ruz


La cultura de l'esforç por Daniel Hernández Ruz se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported.
Basada en una obra en eduvalors.blogspot.com.es.
Permisos que vayan más allá de lo cubierto por esta licencia pueden encontrarse en http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/04/la-cultura-de-lesforc.html.

Factor determinant en l'educació: els pares i les mares

Quan vaig decidir iniciar aquest bloc, no vaig dubtar ni un sol moment que el què volia era explicar, reflexionar, raonar, ...(digueu-li com vulgueu!) sobre què està succeïnt en la societat en la qual estem inmersos i en formem part, és clar.

Partiré del primer protagonista del procés de l'ensenyament/aprenentatge: les mares, els pares o els tutors dels nostres infants.
Segur que algú "alucinarà" amb aquesta afirmació però, certament, ara veureu el per què.

Ser mare, pare o tutor, no és tasca fàcil i no tothom en sap, és evident. Jo mateix no sé, com a futur pare, com reaccionaria vers les actituds, motivacions, interessos,... d'algun dels meus futurs fills; simplement, he d'estar predisposat a aprendre i millorar. Aprendre amb el dia a dia; millorar, intentant tenir una visió "neutra" de les coses, malgrat tot aquell infant sigui el meu fill/a.

Primer pas, doncs, ben senzill: veure i saber què és el que tinc a casa. Com és el meu fill/a per entendre la realitat què l'envolta.
Com a mestre, quantes vegades (moltes) he vist a pares o mares que et venien a una tutoria del seu fill/a, explicant alguna "versió" totalment diferent del que et trobaves tu a la classe. Realment aquells pares/mares es creien tot el què explicaven? O no volien veure la realitat?
Aquest pas, és fonamental per a poder intervenir en l'educació del teu fill. Coneixes o no coneixes el què tens? Com diria el mític Sherlock Holmes: "That's the question".

Segon, i el més important: l'Educació i, no l'Ensenyament, és la responsabilitat dels pares, mares o tutors legals d'aquells nens/es.
El terme Escola és equiparable a Ensenyament, no Educació. L'Educació és el deure dels pares, mares o tutors; l'escola és el dret.
El terme escolarització és un dret que tenen o haurien de tenir tots els nens i nenes d'aquest món, per a aprendre a aprendre continguts i competències; així i com, reforçar alguns valors que, prèviament, també han d'anar recolzats a casa (l'esforç, el cooperativisme, la relació grupal, el respecte, ...)

Finalment i, com a última qüestió per a tractar en aquesta primera entrada en aquest bloc, dir que ningú ha dit que ser pare, mare o tutor legal no és feina fàcil. Els canvis constants que hi ha en la nostra societat ho fan difícil: l'estrés, combinar feina laboral-vida familiar, problemes econòmics, etc. Però el què si m'agradaria fer la reflexió final de: "el meu nen/a no és mereix aquesta dedicació"?

Fins aviat!

Daniel Hernàndez Ruz




És el moment d'actuació: L'educació en valors de Educació en valors està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a eduvalors.blogspot.com.es
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://eduvalors.blogspot.com.es/2012/03/factor-determinant-en-leducacio-els.html.